Okupació i paperassa
Sr. Director:
Afortunadament els partits polítics (a iniciativa del PDe- CAT, tot sigui dit) s’han posat d’acord a aprovar el desallotjament exprés de cases okupades on viuen propietaris o llogaters legítims i ha entrat en vigor la llei al respecte. I és que l’okupació d’habitatges prové tant del capitalisme usurer que especula amb l’habitatge incomplint l’article 47 de la Constitució (prohibir l’especulació) com de la falta de respecte per la propietat privada guanyada amb esforç i honradesa. Cada cop és més habitual l’okupació, afegint violència, amenaces i incivisme. I no obstant, fins ara si s’okupava un habitatge havia de ser un jutge o jutgessa qui decretés el desallotjament, havent de demostrar la propietat de l’habitatge, passar mesos o anys amb amenaces, pagar despeses causades pels okupes (llum, calefacció, aigua,), emparar conductes delictives entre la impotència de les víctimes.
La solució passaria per preus justos, lluita contra l’especulació, eliminar l’IBI de primeres residències, incentivar el lloguer amb garanties als arrendadors, crear parcs públics i/o cooperatives d’habitatges (pagant per mà d’obra, materials, lloguer just o IBI mensual), o adquirir habitatges buits propietat de bancs. Tanmateix, almenys fins ara, calia preguntar- nos de què serveixen el certificat d’empadronament, documents de lloguer, diners pagats a notaris i registradors de la propietat per adquisició o canvi de titularitat d’una casa si quan l’okupen (un problema susceptible de solució ràpida) no serveixen per res mentre que per pagar la víctima les despeses de l’okupació sí que queda provada la seva titularitat.
Però aquest problema s’hauria acabat ràpidament al tractar-se de càrrecs polítics, celebrities, mentre sectors progressistes (però amb molts diners) defensen l’usurpació de propietats però no les seves. Mal precedent per desobeir lleis (quan convé) i falsa solidaritat. Per algun lloc es comença.
