x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • JORDI CAPDEVILA I MAS

Víctor Pérez Pallarès, memòria d'un mestre

Actualitzada 13/07/2018 a les 10:55
SR. DIRECTOR:

El passat dimecres ens va deixar en Víctor Pérez Pallarès. En aquestes hores, després del seu traspàs, se n’ha parlat abastament de l’àmbit creatiu, de l’àmbit artístic, de la seva pintura mural, dels seus gravats, de la seva pintura paisatgística, de la seva pertinença al Grup Cogul, etcètera, etcètera. I, no obstant això, crec que no s’ha fet justícia. I és per això que em veig obligat, en tant que exalumne i company de treball al Col·legi Episcopal, a reivindicar la seva tasca i la seva obra ben humana com a professor, com a mestre –en majúscula– com a docent, com a pedagog.

Em sap greu que en tot això que he llegit i he escoltat, no hagi aparegut cap referència a l’exercici de professor. Vam ser molts els alumnes que vam passar per la seva aula en aquests gairebé trenta anys exercint com a professor de Dibuix al Col·legi Episcopal. Els que vam tenir el privilegi de tenir-lo com a mestre en guardem un record extraordinari.

El Sr. Víctor era un geni una mica extravagant –als nostres ulls, el vèiem així– i, tanmateix, exercia responsable i humilment la docència. El recordo en posició amb el seu índex, el seu polze i el seu mitger plegats, els tres dits amb què agafava el llapis o el carbó i feia els traços necessaris. Sempre mantenint una certa distància amb la tela, amb la làmina; sempre dempeus, observant de prop i a la mitja distància.

Agafava perspectiva. Però és que la vocació de creatiu i docent han anat de la mà en el Víctor Pérez Pallarès. Una no ho és sense l’altra. Són molts els records que em vénen al cap, en els quals veig el Víctor, també en els darrers anys, adreçant-se a estudiants expectants. No desaprofitava cap ocasió per confessar la seva pròpia poètica, per fer crítica constructiva; no li passava el temps quan es tractava d’acostar l’interlocutor a la pintura, a la creació, a la seva obra.

Conèixer el Víctor docent fou un privilegi que vam gaudir, també i entre molts altres, els alumnes de l’Episcopal. En aquest sentit, en recordo una classe magistral sobre surrealisme i la pintura de Federico García Lorca. Quan se li demanava una col·laboració des de l’escola, i des de l’amistat, mai ens deia que no. Amb la seva pipa, amb la seva barba, el Víctor tenia un punt de parisenc de Montmartre.

El Víctor era una persona que no estalviava paraules. Era xerraire, sí, però també sabia escoltar. I es lliurava en cor i ànima quan es tractava d’acostar els joves a l’art. Mirava als ulls, escoltava mentre mirava els ulls. En els darrers anys, amb la vista minvada – circumstància que no l’impedí crear– substituïa la connexió dels ulls amb l’abraçada: s’agafava del braç i, amb un pas sempre lent, t’empenyia a acompanyar-lo a la porta del seu estudi, del seu cau, a dues passes de casa seva i també del col·legi.

La seva humilitat i humanitat, la vocació, el van dur a treballar i a compartir el seu talent amb els joves. I per tot plegat, i per donar continuïtat a la seva obra com a mestre, el Col·legi Episcopal, centre on va exercir, li va correspondre amb la creació del Batxillerat Artístic –ara fa vint anys–, així com amb el bateig de la classe específica d’aquests alumnes i amb la instauració d’una biennal artística que duen el seu nom.

Aprofito aquesta carta, Sr. Director, per traslladar l’afecte de part d’una gran majoria de lleidatans exalumnes, de la totalitat de companys que vam compartir aules amb ell, a tota la família. A l’Anna Mari, el gran pilar en l’Obra –artística, didàctica, familiar i vital– del Víctor; al Víctor, al Sergi i al Gabi que, de ben segur, tots ells, d’alguna manera han heretat moltes de les virtuts del pare. N’heu d’estar orgullosos. Segur que ho haureu visualitzat en aquestes hores. No puc traslladar-vos res més que l’homenatge, el reconeixement, l’agraïment a un gran mestre i una gran persona. I no ho dubto, perquè el coneixia, a un gran pare i un gran company i amic. En moltes ocasions, tot i que callades, ho vam viure així.

Gràcies, Víctor. Descansa en pau.
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre