x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • TATXO BENET

Un home tranquil

Actualitzada 30/07/2018 a les 13:00
SR. DIRECTOR:

Ni la rapidesa de les xarxes socials ha estat suficient perquè m’assabenti amb temps de la mort d’en Cèsar López Rosell. Assistir a un funeral reconforta als familiars més propers, a qui la pèrdua ha castigat més durament, però també reconforta els amics que durant diverses etapes de la vida el van acompanyar. I per uns moments s’ajuden els uns als altres per recordar-lo i, compensar d’aquesta manera, la seva absència.

Jo no he pogut anar al funeral del Cèsar, i no he tingut, per tant, la possibilitat de confortar els seus parents ni d’obtenir el confort mutu dels amic comuns. Sol, en la llunyania, recordo aquell noi jovenet que venia a casa a Lleida a treballar amb el meu pare a El Correo Catalán. El recordo agafat al telèfon de casa dictant una crònica a la redacció de Barcelona, mentre el meu pare teclejava a la seva vella Royal un nou article.

El menjador de casa convertit en la delegació d’El Correo a Lleida, amb els meus quatre germans i jo fent xivarri. Anys després, quan jo encara no n’havia complert 18, vaig entrar a treballar a El Diario de Lérida. Allí hi havia la Toni Mallo, el Josep Ramon Correal, el Lluís Visa, el Jaume Boix, el Baldo... amics d’aquella època admirable de l’any 1975 en què tot estava per fer i tot era possible.

Tots ells s’hauran retrobat al tanatori en l’últim adéu al Cèsar. Em sap greu no haver-los pogut abraçar. El Cèsar era el nostre redactor en cap. El guia imprescindible d’una colla de joves que pensàvem que ho sabíem tot. Crec que no m’enganyo quan penso que, des del primer moment, el Cèsar em va mostrar un escalf i una confiança especials.

Diuen que quan comences en qualsevol professió, és bàsic que algú t’animi a continuar i et faci pujar l’autoestima. Això va fer el Cèsar. Va entendre que a algú de 17 anys l’únic que es podia fer era animar-lo, destacar- li només les coses positives, deixant que fos jo mateix qui descobrís les negatives per descart. Potser gràcies a ell vaig continuar fent de periodista: quan llegeixo el que escrivia aquells dies i que el Cèsar, tendrament, mai no censurava, em fa fins i tot vergonya.

Era un home tranquil, un periodista tranquil. Mai perdia la calma, ni en els molts moments en què tota la redacció feia hores que l’havia perdut i era un terrabastall de crits. Home de poques paraules, es transformava davant de la màquina d’escriure i era capaç de treure-li suc a l’anècdota més insignificant. Era un home bo i, sobretot, un periodista bo.

Entrava a la redacció a treballar, a fer la seva feina, a omplir d’informació les pàgines en blanc del diari. Creia en el periodisme com un ofici molt senzill, sense complicacions: buscar la notícia, confirmar-la i transmetre- la als lectors. Al llarg dels anys vam coincidir al Catalunya Express i, més tard, a El Periódico, que seria el seu diari durant ben bé trenta anys.

Darrerament, me’l trobava als concerts de música del Palau o de l’Auditori. Aquell noi que jo escoltava en la meva infància dictant cròniques des del telèfon de casa va acabar la seva carrera de brillant crític de música clàssica. Però a diferència de tants altres crítics que pretenen, en primer lloc, demostrar la seva cultura i saviesa, el Cèsar tenia com a objectiu que el lector es transportés al concert que acabava d’escoltar.

Tota una generació de periodistes ens sentim avui orfes d’un home bo que ens va ensenyar com de meravellosa podia ser la professió. Amb el seu exemple ens va fer creure que el periodisme era un ofici de bones persones. Després, amargament, vam comprovar que com el Cèsar n’hi havia pocs..
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre