Febres d'estiu
SR. DIRECTOR:
La darrera setmana, he llegit una notícia i, fins i tot, un editorial en aquest diari, que comenten a mode de queixa i reflexió el perquè el sector carni de les terres de Lleida no tanca el cercle, i es dota d’una indústria d’escorxadors i d’elaboració que aporti més valor afegit, fet que seria més lògic que no pas centrar el cos de la notícia en els suposats estalvis en el transport.
Segurament, puc estar equivocat al pensar que els costos del transport del bestiar i fins i tot la no-existència de prous escorxadors al territori no són pas el problema – i més quan tantes persones i amb insistència pregonen el contrari–, però cadascú és lliure de tenir el seu punt de vista.
I sinó reflexionem-hi: realment pot ser decisiu en la competitivitat un transport de 250 km per al bestiar, quan el mateix sector sosté un transport de matèries primeres, de prop de 8.000 km des de l’altre costat de l’Atlàntic, sense semblar que aquest importi els opinadors?
En un mercat cada cop més global té sentit centrar l’anàlisi en les diferències de l’àrea Barcelona – Lleida – Girona, o és més oportú tenir la visió estratègica Catalunya – Espanya – Europa?
Per què continuem pensant que els purins són un llast i no pas un valor a aprofitar, quan avui dia els models d’economia circular i integració d’agricultura i ramaderia són una clara aposta de futur?
Si de forma sectorial busquem l’especialització i l’eficiència, per què no se centren els esforços a incentivar que aquells que són experts en cada esglaó de la producció càrnia puguin ser més competitius, i al costat dels altres actors de la cadena, puguem aconseguir junts un model d’èxit molt més resistent i sostenible? I tal com diu un reconegut advocat amb molta difusió en els darrers mesos: “Ahí lo dejo.”
