Un cor entre ambdues mans
Sr. Director:
L’amor d’una mare em va fer venir aquí a la Terra. He hagut d’acceptar de viure una vida que a estones m’ha semblat denigrant: haver de ferme, tractar de tu a tu amb altres éssers humans, haver de confraternitzar, d’acceptar la meva humanitat –que sóc una més–, que no he de ser intolerant, que he de ser tolerant, que he de respirar el mateix aire que tu, que he d’atendre les meves necessitats de menjar, d’un sostre… d’anar de ventre –és ben rar, l’ésser humà–.
L’amor d’una mare m’ha ajudat a acceptar una malaltia, a fer-la portadora, fins i tot a donar-li un sentit: la felicitat d’un petó, d’una abraçada… L’amor de la meva mare m’ha ensenyat a perdonar els meus germans per coses que segurament no necessitaven perdó..., a desitjar compartir amb ells una tarda, un dinar, un sopar…
I ara, quan el sol es pon en la seva vida, sento que no vull que se’n vagi, després de totes les enrabiades, després de tot l’ensopiment i cansament i avorriment extrem i del seu capficament perquè fem els llits. Ella, que m’ha acompanyat o sóc jo qui l’he acompanyada a ella?, ella, que m’ha ensenyat la fusió de les ànimes, que rentar uns mitjons pot ajudar a curar si es fa amb… amor, ella, que m’ha ensenyat i apropat a Déu, a tenir fe en la Seva Existència, a través de la seva fe pròpia.
Ella, que quan estava saturada tancava els ulls i la llum i es posava a meditar mentre jo assajava postures inversemblants... Fills! Germans! No us allunyeu de la mare! I si us n’heu d’allunyar físicament, dueu-la amb vosaltres dins del cor... Tot protegint el seu cor entre vosaltres amb dues mans…
