La història dels llaços grocs

SR. DIRECTOR:

“No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho.” La tradició atribueix aquest pensament a Voltaire però va ser una dona, l’Evelyn Beatrice Hall, qui ho va escriure. Tot i que per la claredat i contundència de la frase ben bé se li podria atribuir a ell. Veure una persona que no pensa com nosaltres no vol dir que li hem de fer canviar la manera de pensar. La base sobre la qual s’enforteix la democràcia és la tolerància i, darrerament, veiem situacions en què aquest principi queda eclipsat per la brutalitat més radical. La història dels llaços grocs, a més de ser un títol prometedor per a una novel·la romàntica, em sembla un gran signe d’intolerància. Independentment de qui sigui republicà, independentista, lliberal, conservador o davidià, l’emplaçament de llaços grocs és una mostra de llibertat d’expressió, d’estat d’ànim i, per damunt de tot, de solidaritat. Si envaeixen la via pública, si és delicte o no, això ho ha de decidir el fiscal i, de moment, sembla que ha declarat que no és el cas. Així doncs, si no és delicte posar llaços grocs i són una mostra de solidaritat, d’estat d’ànim i de llibertat d’expressió, per què hi ha d’haver gent que volen anul·lar-los? Entendria si em diguessin que els llaços molesten per aparcar la bici, per passejar el gos o qualsevol altra activitat física. Aquí el sentit comú ens obligaria a treure’ls. Però, si no és el cas, per què fer-ho? Molts respondran que davant de la llibertat de posar-los està la llibertat de treure’ls. Personalment, crec que si algú està en desacord amb el moviment groc i a favor del que dictamina la llei i creu de veritat que les persones engarjolades arran de l’1 d’octubre del 2017 estan a la presó per haver comès un delicte, doncs endavant, respectem- ho. Us animo a posar llaços taronges (per triar un color) que simbolitzin el vostre suport a la llei i el vostre descontent amb el moviment groc. Seria una gran mostra de civisme veure conviure llaços de diferents colors. Us imagineu que bonics quedarien els paisatges urbans amb una decoració tan càlida i mediterrània de grocs i taronges? O és que durant les campanyes polítiques els defensors d’un partit fiquen cartells del seu líder i arrenquen els de la resta de candidats de les vies públiques? O potser quan algú està descontent amb el contingut d’un llibre es posa a cremar-ne tots els exemplars que troba? La història de la humanitat ha passat per situacions similars i no em vam sortir ben parats. Ser tolerants i democràtics són opcions a l’abast de tothom. Podem criticar, estar en desacord, discutir, però, per damunt de tot, tolerar la diversitat d’opinions sense voler anul·lar-les. Per a mi, la més clara mostra d’una societat civilitzada és veure dues persones en desacord però que s’escolten i es respecten sense anul·lar-se.