En menys de dos anys, un servidor va haver d’entomar la mort del pare, d’un germà i de la mare. Ja es poden imaginar el viacrucis viscut i sofert. Però malgrat el desencís existencial i els pessics de dolor de l’enyor, els records entranyables i únics del camí vital de tots tres fan una ombra fresca i alleugeridora vers el sofriment pel record de la seva absència.
Si alguna cosa m’ha ensenyat la vida és que tots som únics i irrepetibles i no pas millors o pitjors que aquells amb qui hem conviscut, sinó més aviat diferents i singulars. Tot aquell que hagi perdut un ésser estimat sap que després del dol tendim a idealitzar les virtuts d’aquells qui ens han deixat, i crec que així ha de ser. Però a allò que jo dono més valor és a la singularitat d’allò viscut pels que han compartit tota la nostra vida.
Al meu parer, aquest és el seu autèntic llegat vital. Tant el pare, com el meu germà i la meua mare tenien aquestes singularitats que els feien tan especials en vida i tan recordats un cop absents. I és justament per aquest fet que desitjo compartir amb vostès aquest reconeixement per allò d’especial i intrínsecament seu i únic que aquells que ja no hi són ens han deixat, com si fos una capsa del tresor lluminosa i entreoberta per sempre més. Déu vos guard.
