Passadís de calbots
SR. DIRECTOR:
No deixa de sorprendre’m el fet de veure, tot sovint, els jugadors del Barça –ignoro si els d’altres equips també ho practiquen– fent un passadís de calbots, és a dir, els jugadors improvisen dues files, cara a cara, i pel mig passa la víctima, que rep una pluja de calbots i clatellades.
Pel que es veu, és fàcil trobar un motiu per practicar això del passadís: un jugador que compleix anys, un que ha renovat, un altre que ha rebut un premi esportiu, un que ha sigut pare, un nou jugador... I així! I les càmeres de televisió, sempre assedegades de notícies esportives, que no perden detall.
He de dir que sembla una cosa més pròpia d’adolescents que no pas de jugadors professionals, però, segurament, hi hauria psicòlegs i entrenadors que ens lloarien aquesta pràctica tot dient que això fa cohesió, que genera vincles, que fa grup... Així doncs, potser el problema no està tant en els esmentats passadissos, sinó en el fet que la televisió no es cansi d’oferir-nos imatges d’aquestes.
Ja és de ben suposar que no es fan mal i, la veritat, no sembla gens preocupant. El que sí que neguiteja és el fet de pensar que, sent ídols com són de molts nens i adolescents, aquests imitin –amb més o menys insistència i fortuna– les seves conductes.
Mentre escoles i instituts no estalvien esforços per desenvolupar programes per prevenir i evitar el maltractament escolar que, evidentment, pot ser molt més complex, subtil i cruel que uns quants calbots, la televisió ens ofereix, una vegada i una altra, els passadissos del Barça.
Esperem que no hi hagi passadissos de calbots a les escoles ni als instituts, ni que un primer calbot no topi amb la víctima propícia i els assetjadors apropiats i no es converteixi en l’inici d’un llarg malson.
