Dignitat per a la gent gran

SR. DIRECTOR:

La realitat és que vivim més i naixem menys. Les conseqüències econòmiques i socials de l’envelliment ja les estem patint i empitjoraran en el futur. La primera implicació econòmica correspon a la despesa més important de l’Estat, les pensions. I si no es gestiona amb urgència, suposarà una càrrega que no podran suportar els treballadors en actiu. És a dir, els nostres fills i néts. Però hi ha conseqüències socials que estan sent devastadores.

Em refereixo a una Llei de Dependència, batejada com el quart pilar del benestar, que no evita la mort de milers de persones dependents sense haver rebut el que per dret els correspon. Em refereixo a la falta de residències públiques quan la majoria no poden pagar les privades. Em refereixo també a milers i milers de persones que es troben en llista d’espera, valorades i sense valorar.

Penso en una burocràcia que el seu millor resultat són els ajuts de baix cost. I, finalment, penso en milers de dones que han abandonat la feina i el seu futur laboral per atendre familiars. Parlo de dignitat. Parlo de necessitats que ja es coneixien amb temps. Parlo de persones vulnerables, dependents, sense alternativa i que ens han facilitat amb generositat una gran part del que tenim. Una societat que valora poc la seva gent gran i que, en comptes de facilitar les residències públiques necessàries, s’ha dedicat a construir aeroports i a omplir el territori de poliesportius i piscines municipals, no pot mirar-se al mirall.