x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • José Ignacio Llorens Torres

Molt més que un amic. El meu millor amic

Actualitzada 08/05/2019 a les 11:02
José Ignacio Llorens

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© José Ignacio Llorens

SEGRE
Sr. Director:

Era la una del migdia de divendres, a l’altre costat del telèfon el seu fill Juan em donava la trista notícia. De les que et glacen el cor, però aquesta vegada més. Era un dolor indescriptible, perquè Juan Barios era més que un amic. Molt més. Era el meu millor amic i jo era el seu millor amic. Com germans. Un amic de tota la vida.

Una vida que hem recorregut junts. De quan érem petits, de quan vivíem a prop amb els nostres pares. Vam començar i acabar la carrera junts. A la mateixa habitació. I després sempre sabíem que podíem comptar l’un amb l’altre, per a tot.

No ens vam fallar mai. Vam compartir plenament les grans alegries i les grans penes que ens ha ofert la vida. Teníem una confiança total l’un a l’altre i sabíem on teníem una espatlla per recolzar-nos, encara que comptéssim amb la de les nostres famílies. Una amistat així, com aquella de la qual hem gaudit, és un tresor, de veritat. És una benedicció de Déu.

Però és que els qui l’han conegut i l’han tractat saben que Juan era una persona entranyable, sensible, sincera i generosa com ningú. Ha ajudat a tothom sense importar-li el color polític, ha treballat per Lleida com a ningú.

Un home bo que no mirava ni el carnet polític ni el carnet de social dels qui li demanaven auxili. Després de la terrible notícia, vaig córrer divendres a casa seva, a la de sempre, al xalet del 3 d’abril. Allà ja hi havia la seva esposa, Rosalía, i germà Antonio. Ens vam abraçar els tres i, mentre esclatàvem en llàgrimes, vaig poder entendre aquelles llàgrimes que tant havien impressionat la meva dona, Paloma, quan era Juan el que plorava com un nen perquè temia per la meva vida. I tornen les llàgrimes.

Els dissabtes al matí esmorzàvem amb freqüència amb altres amics. Dissabte passat ho havíem fet, i dilluns vam sopar amb una altra penya d’amics entranyables de la Noguera. Aquell dia, quan tornàvem cap a casa, em va sorprendre Juan amb un record que semblava premonitori. Em va dir que mai no podria oblidar el viatge que vam fer junts en un 600 quan va morir la seva mare i el vaig venir a buscar a Lleida perquè es presentés a un examen que teníem a València, perquè estava molt abatut. Em va xocar, em va sorprendre, perquè no ho havíem tornat a recordar, encara que no ens en vam oblidar perquè vam aprovar! Qui m’hauria dir que estava a punt d’emprendre el seu Alt Viatge? Sol? No. No estàs sol Juan. Has deixat una enorme reguera d’amor. Només calia mirar a veure la teva esposa, Rosalía, els teus fills Antonio, Juan i Rosalía i fills polítics, el teu germà Antonio, el teu cunyat Franz, els teus nebots, tants amics en els quals sempre seràs viu en el seu record i, per descomptat, els teus néts, que han tingut el millor avi del món! I què he de dir jo? Com trobaré a faltar aquestes paraules amb què començaven les teves trucades: “On pares, Jose?” Perquè jo també, Juan, he viscut la sort d’haver tingut el millor amic del món.
Comenta el contingut

Més informació
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre