x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • J.L.S.S. Exalumne Marista a Lleida

En record i agraïment als qui em van educar

Actualitzada 14/05/2019 a les 09:11
Vista del col·legi Maristes Montserrat de Lleida.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Vista del col·legi Maristes Montserrat de Lleida.

ITMAR FABREGAT
SR. DIRECTOR:

Li agraeixo que em permeti publicar al seu diari aquesta carta que m’agradaria titular En record i agraïment als qui em van educar. És clar que juntament amb la meva família, en especial els meus pares. No sé ben bé si escriure-hi és un acte assenyat perquè no m’agradaria ser element de confrontació i servir com a eina per avivar el foc de la controvèrsia, que s’està incrementant en aquests dies; igualment penso que és injust i molt hipòcrita per part de la nostra societat, estimular l’atac visceral a l’Església catòlica amb el pretext dels abusos sexuals a menors, sense intentar resoldre el mal endèmic de la nostra societat, en qualsevol àmbit, pel que fa a la manca de respecte als altres, en especial als més febles; a la distorsió en la vivència del sexe, que experimentat amb egoisme i sense afectivitat passa a ser animalitat, i a la manca total de consideració per la consciència, l’ordre i el respecte al pensament i les pràctiques habituals en la comunitat, que és la moralitat (pensem en la defensa i pràctica que grups de gent VIP fan del turisme sexual amb menors). Ans, però, penso que és un acte de justícia i servitud al meu sentiment, segons el qual estic molt agraït al col·legi Montserrat dels GG. Maristes de Lleida, on vaig estudiar.

Vaig ser alumne del col·legi des del setembre del 1964 fins al juny del 1972. Venia d’una escola unitària en què un altre i jo érem els més petits amb 8 anys, i arribava fins als 14, amb un únic llibre de fulls de pasta de palla, càstigs corporals i humiliacions, estufa de carbó amb fum i pudors, i esbarjos sense horari per tots els carrers del barri. Arribar als Maristes em va fer sentir lliure, em va ajudar a assolir la pròpia dignitat que ignorava, a conèixer el paradís amb l’escalfor i el respecte de tots. M’he sentit dolgut per la descarada agressió que ha patit el col·legi, àdhuc per la manipulació en la forma de fer acusacions sense cap prova, amb les quals s’ha volgut escampar, després de més de vint anys d’haver mort l’Hermano Moisés, la llum de la difamació, quan no es poden contrastar ni ningú pot defensar-se.

Després de mi, han estat als Maristes els meus fills i al setembre potser que hi entri el marrec del meu nét. A l’inscriure un d’ells, com que li faltaven punts, vam presentar un paper en què al·ludíem, verament, que la nostra família havia estat vinculada als Maristes des de l’any 1918, any en què va entrar-hi l’avi que, fins i tot, va ser professor al Claver. Amb la forma de ser dels meus pares i la meva quan era alumne, de ben segur que si hagués copsat la incoherència entre el que predicaven i el que els veia fer, o hagués sentit que fessin, que no hauríem aguantat el curs sencer. Estic molt satisfet del col·legi i a l’Hermano Moisés el recordo amb gratitud i carinyo, i li estic agraït dels trucs per aprendre l’ortografia i les llistes dels noms geogràfics, els ànims per poder fer l’esforç necessari per superar les dificultats... i, per sobre de tot, el respecte i l’estima amb què em va tractar i vaig veure que tractava els meus companys.

Comentaris

  • #2 Rafel
    15/05/19 20:29

    RECUERDOS DEL HERMANO MOISES

    El hermano Moises se dedicaba a jugar con todos nosotros a un juego muy peculiar. El juego consistia en que los alumnos de uno en uno o maximo de dos en dos se tenian que poner las manos en la espalda y el hermano Moises nos acercaba el caramelo a la boca y nosotros teniamos que lamerlo y chuparlo sin manos pero a los pocos segundos nos retiraba de repente el caramelo y lo ponia en otra parte y los alumnos corrian persiguiendo el caramelo siempre con las manos en la espalda porque si no se acababa el juego. El hermano Moises cada pocos segundos iba cambiando el caramelo de sitio y a veces lo escondia debajo de la sotana y lo sacaba por otro lado. A veces lo que sacaba debajo de la sotana era su dedo pulgar y el alumno debia continuar lamiendo si queria que con la otra mano el hermano Moises le fuese acercando por el lado poco a poco el caramelo de verdad. Si el alumno dejaba de lamer el hermano Moises alejaba el caramelo. Estaba prohibido morder, si mordias se acababa el juego. Nos hacia pasar por este juego a toda la clase de primero y luego iba seleccionando los que habian mordido ya no volvian a jugar mas, los que no mantenian las manos en la espalda tampoco...Al final el que lo hacía mejor segun sus normas era el que se quedaba como premio con el caramelo más grande.

    Denunciar comentari Respondre
  • #1 Ramon
    15/05/19 13:21

    El hermano Moises tocaba a los niños pequeños siempre que podia. Era un secreto a voces. NADIE LE PARÓ LOS PIES NUNCA.

    Denunciar comentari Respondre
Comenta el contingut

2
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre