x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Maria Pilar Lopez Vals

Els fills i les filles també moren

05/11/2019 a les 10:26
Imatges del cementiri de Lleida el dia de Tots Sants

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Diada de Tots Sants al cementiri de Lleida

ITMAR FABREGAT
SR. DIRECTOR:

El dia de Tots Sants vaig rebre un whatsapp, d’aquells que de tant en tant entren com petits tresors que acaronen l’ànima. Parlava del veritable sentit d’aquest dia, lluny del maquillatge que tossudament vol amagar la mort amb llaminadures, caricatures i disfresses. El missatge demanava fer un brindis pels éssers estimats que ens han deixat: avis, pares, tiets cosins, germans...

I jo m’agafo als punts suspensius i em pregunto, per què no dir-ho també? Els fills, les filles també ens poden deixar, abans d’hora, quan encara no els toca, primer han de marxar els pares, les mares. Ens fa tanta por! Creiem que la mort d’un fill o una filla ha de ser tan dur que no gosem ni pensar-ho, ni saben quines paraules de consol són les adequades... punts suspensius.

En converses entre amics quan es parlava dels fills, que si això o allò, feia els meus comentaris també del meu fill, de vegades de la filla morta... punts suspensius. Es feia un silenci dens o potser a mi m’ho semblava, vaig deixar de parlar d’ella per no incomodar ningú. Vaig sentir que la nostra llengua tenia un nom per als qui perdien els pares: orfe/òrfena, per als qui perdien la parella: vidu/ vídua, però no existia una paraula per als pares que perdien un fill o una filla... punts suspensius? Tabú? Sí, he perdut una filla però jo no m’he perdut.

Sí, la meva filla és morta, però jo no. Estic molt agraïda d’haver compartit els 34 anys que va viure. Vaig aprendre molt d’ella, de la seva força, de les seves lluites... punts suspensius. Per a què una paraula per anomenar la mare o el pare que ha perdut un fill o una filla... més punts suspensius? No em cal, en tinc prou de cridar el seu nom, jo era la mare de l’Ester.

Comentaris

  • #12 S
    10/11/19 19:58

    Despres de llegir totes les anecdotes m'he trobat sense aire. Jo estic malalta de cáncer i la nostra lluita es tant com tothom está o ha passat per aqui. Soc filla i mare de petits i quant m'ho van dir estaba embarassada de set mesos. Hem vaig venir avall, volia desapareixer, pero vaig sentir a la meva germana dir "tens por, hem d'anar a per totes i tens sortiras". De veritat que mes d'una vegada había pensant amb el día que no hi fos, de que farien els meus petits, no sabría si hem recordarien com la seva mare i com viurien el día, día tant petitets. Sigui per malaltia o accident, gran o jove, malhauradament sap mal. Tanta malicia que hi ha al mon i sembla que haguim de marxar els de bona fe, sempre et fas la pregunta Per que jo?. No tothom valora la vida sense tenir res. L'avaricia es dolenta i sembla que fem pena per tenir-la, ens hem d'amargar per que no parlin de nosaltres, pero pensó que es un mal gust passatger amb un final d'incognita. Una abraçada a tothom.

    Denunciar comentari Respondre
  • #11 Joan COLOMA LLEVOT
    09/11/19 14:13

    Per l'Alina, l'Uri, l'Anna, la Marina, l'Ester i la Gemma i tantes i tants que ens han deixat malauradament abans de temps. Per tots ells, que perduraran per sempre en el nostre record i en els nostres cors.

    Denunciar comentari Respondre
  • #10 Esther
    08/11/19 21:07

    Vaig tenir la sort de conviure 19 anys amb la meva filla Alina. Mai he deixat de parlar d'ella, Sempre que em pregunten quans fills tinc,, tinc clar que son 3 ,ella sempre es amb jo.
    Cada any, cada aniversari em recorda que soc viva, que sento, que camino, que respiro, que estimo... Que l Alina va ser la lliço mes gran de vida

    Denunciar comentari Respondre
  • #9 Andrea
    07/11/19 22:11

    Maria va dir..
    Molt d acord amb la teva puntualització. Ho som.
    I parlem-ne, Jo no renunciaré mai mai mai a parlar de l Uri. I si a algú li incomode em sap greu, que s hi vagi acostumant perquè no deixaré de fer-ho (evidentment em refereixo a parlar-ne sense que sigui de mnera obsessiva, no vull que se m malinterpreti).Ajudem a trencar aquest tabú, a que els silencis incòmodes desapareguin. 

    Denunciar comentari Respondre
  • #8 Nuria
    06/11/19 23:57

    Joan COLOMA LLEVOT va dir..
    El silencio, la soledat, no poder parlar de la meva filla perquè tothom estava encaparrat en no fer-me patir, o potser els feia por pensar-hi per no arribar a la conclusió que tos i estem exposats a que ens passi això?El món es va aturar per mi aquell dia, vigília de reis, encara guardo la carta que li vam escriure als reis,, només demanava un periquito verd, curiós per una criatura. Es curios quan vaig haver de fer vida, anar a comprar i aquestes coses, veia la gent amunt i avall i tenia la sensació de sentir-me fora d'allò, jo no hi era en aquest món, només era una observadora. Ara, vint anys després, puc dir que començo a sentir-me en aquest món, encara que sigui portant una motxilla a l'esquena per la resta de la meva vida.La meva filla es deia Anna, va formar part de la meva vida tres anys menys vint-i-quatre dies, puc dir que estic orgullosa d'haver-la conegut i que ni amb tot el dolor que he passat i el que em queda per passar, renunciaria a l,!orgull d'haver sigut la seva mare.

    Denunciar comentari Respondre
  • #7 Carme
    06/11/19 23:12

    Montserrat va dir..
    Us entenc , a casa també hem patit el mateix, el meu germà va marxar abans d'hora, a la flor de la vida, un d'aquells infarts d'esportista ,ja han passat quatre anys i encara sembla que ha estat un mal son, i teniu tota la raó, parlar-ne és el q ens queda perquè és cada dia en el nostre record, q ningú tingui por de fer-nos mal, parlar ens fa bé.

    Denunciar comentari Respondre
  • #6 Andrea
    06/11/19 20:34

    Em dic Andrea i a mi tampoc em calen els punts suspensius. Com tampoc em calen els silencis incòmodes ni els tabús. Jo crido el nom de l'Uri, el meu fill que amb només 9 anys ens va ensenyar a tots que, amb un cor enorme i amb un somriure a la boca la vida és molt més bonica. I tot i els mil trossets en els que es va trencar el meu cor ara farà dos anys, em sento afortunada perquè ser la seva mare és un dels regals més grans que m'ha donat la vida. Gràcies Maria Pilar pel teu escrit, les mares/pares que hem perdut un fill parlem el mateix idioma. I si no existeix una paraula per anomenar-nos a mi no m'importa, com tu dius, jo sóc, era i seré sempre la mare de l'URI. Una abraçada a tots/es.

    Denunciar comentari Respondre
  • #5 Maria
    06/11/19 19:32

    Perdona, però m'agradaria puntualitzar si em permets que "ets la mare de l'Ester" com jo sóc la mare de la Marina encara que faci 4 anys i nou mesos que hagi mort. I el parlar d'elles pot ser una de les poques coses que ens pot ajudar a continuar. Gràcies.

    Denunciar comentari Respondre
  • #4 Jaume M.M.
    06/11/19 15:41

    Jo no he patit la mort de cap filla ni fill, però puc empatitzar amb aquesta carta. Que dura. Moltes gràcies per posar paraules a un sentiment tant complicat. Gràcies!

    Denunciar comentari Respondre
  • #3 Carolina Baraldes Móra
    06/11/19 14:34

    Bones, jo no he passat per aquest tràngol, però he patit la mort de cosins joves. He llegit les vostres línees i els ulls s'han omplert de llàgrimes. Penso que sempre sereu i sou la mare de l'Ester i de la Gemma. Un petó.

    Denunciar comentari Respondre
Veure més comentaris
Comenta el contingut

12
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre