A Mercè Mor
Sr. Director:
Professora de ballet de centenars de nenes de Lleida, algunes, ara àvies. Un altre any més solem perdre l’oportunitat d’agrair a la gent que d’una manera senzilla i discreta ens ha fet la vida més amable en algun tram. Penso en persones que no son de la família, ni amics, sinó homes i dones que ens atenen amb amabilitat rere un taulell, que s’esforcen per afegir més cultura a les neurones dels nostres fills en una aula, que posen els vidres mes gruixuts del que marca la normativa quan construeixen un bloc de pisos prop d’una estació de trens o que ens miren als ulls abans d’expedir la recepta mèdica. Són homes i dones, la majoria desconeguts, que aviat oblidarem el seu nom o la seva fisonomia, però que misteriosament han creat una sensació de treva en algun moment de la nostra vida. Vull parlar de la Mercè Mor, una professora de ballet que fa més de mig segle va obrir una acadèmia de ball a Lleida on centenars de nenes, cada hivern, s’elevaven lleugeres sobre les puntes per sobre de la boira sentint-se a prop del cel. Cinquanta anys després, en el fons dels ulls de moltes d’aquelles nenes quedava intacte aquell: “Un, dos, tres, i tornem. Un, dos, tres, i tornem... i repetim.” Un mantra que al ritme d’un bastó picant sobre el parquet ens repetia, i que persisteix inalterable, rere les arrugues, en moltes de nosaltres per intentar esgarrapar, un dia més, una mica de tendresa a la vida. Gràcies, Mercè.
