Bellera som tots

SR. DIRECTOR:

Avui és un dia molt trist per a Lleida, Lleida plora i jo també. No es pot explicar què és Bellera, no es pot explicar què passa allà dins ni com es viu. Bellera és un sentiment, Bellera som molta gent, Bellera som persones, famílies, amics. Som “belleristes”, com diu la meva amiga Montse. Són persones que no em perdonaran finir Bellera, aquestes mateixes que m’han ajudat a créixer i a gaudir il·limitadament del moment i el goig de servir-les, són... sou! les mateixes que ara, en aquest moment tan dur per a tots, hem de reflexionar i entendre que res és etern. Costarà assimilar el buit que deixà aquest “monstre” de la restauració.

Costarà dos generacions. Ho sento molt, els qui em coneixeu sabeu que em sap molt greu i us demano comprensió, comprensió per entendre que tinc un desgast molt gran, físic i psicològic, i que no vull més desgràcies, que vull marxar dempeus havent posat Bellera i tota la infraestructura al seu lloc. Deixo un Bellera viu i arreglat, en ple funcionament, i així ha de ser. El setembre del 2005, a causa de la malaltia i mort de mon germà Òscar, prenc el relleu de la casa, una casa aleshores malmesa per dins i per fora, una institució malalta amb metàstasi pels quatre costats, tant a les infraestructures del negoci com a l’equip humà d’aleshores, com també les finances, que eren deutores, com la complexitat de l’herència. Tot!, tot plegat era com un aiguabarreig d’aigües pudents, un aiguabarreig en què, sense pensar, em tiro de cap, m’hi tiro i deixo les meves filles, em perden com a pare, em costa el matrimoni, mor la meva mare i aparco la funció pública. Tot això faig i vull dir que ho he fet tan bé que, aquell aiguabarreig d’aigües pudents, avui és d’aigües potables i clares. Avui està tot fet, he fet els deures, ho he posat tot al lloc i tanco amb dignitat. Ningú m’ho pot negar ni recriminar des del coneixement.

Ara vull dedicar temps a les meves filles, elles han estat les grans perjudicades, van veure marxar son pare i engrunar la família. Aleshores no ho podien entendre, tenien vuit i deu anys, no podien entendre que jo anava a salvar Bellera. Potser no ho havia d’haver fet? Ho vaig fer! I no me’n penedeixo. Ho tornaria a fer, i ho he fet bé, i el més important, les meves filles ho han entès i m’estimen, i sé que m’han perdonat. Ara vull estar per a elles i vull estar per a mi. Disculpeu per haver-me donat tant a la restauració i a les persones, disculpeu per deixar un buit tan gran. Al cap i a la fi hem fet Bellera entre totes i tots. Al cap i a la fi, com diu l’Ana, “Bellera no és d’Eduard”, tots ho som una mica. Us trobaré a faltar molt, moltes gràcies, us estimo molt!