Tot anirà bé!

SR. DIRECTOR:

Ha arribat sense avisar: un canvi de vida no planificat. La nostra zona de confort aniquilada d’un dia per l’altre, com aquell qui no vol la cosa. I a casa, resignats, veiem com passen les hores i augmenten els morts. Vull pensar que tot anirà bé, però costa una mica. Vull pensar que de tot això en sortirà quelcom de bo. Que els nostres infants i joves aprendran a relacionar-se amb l’entorn amb una altra mirada, que alguns deixaran de mirar-se el melic i acabaran valorant allò que poden perdre o que ja han perdut. Perquè hem perdut el bé més preuat: la salut, però també la llibertat de decidir quan, com i on anàvem. Hem perdut el dret a les abraçades i als petons. Hem perdut el privilegi de tenir una feina i gaudir-la. Hem perdut tot allò que teníem a l’abast sense saber-ho. I ara, a casa, desangelats i faltats d’ànim, escrutem per la finestra cada racó, i cada rumor ens fa més palesa la incertesa i ens engreixa l’angoixa.

Patim pels que estimem, perquè veiem l’enemic a prop. I al mateix temps ens sentim afortunats de poder estar a casa, i de viure en pobles petits, i de tenir cases grans. Ens sentim afortunats de poder sortir al balcó i saludar el veí, de qui sabem el nom. I se’ns entelen els ulls quan ens arriben imatges de centres sanitaris desbordats. I valorem i aplaudim l’esforç d’aquells i aquelles que, al peu de canó, treballen sense descans per cobrir totes les nostres necessitats. Mentrestant, no ho oblidem, algú els cuida els fills i filles confinats a casa. Vull pensar que tot anirà bé, però costa una mica. Vull pensar que com a societat en sortirem enfortits. Que la canalla ja no voldrà ser youtuber o influencer, sinó metge/ssa, infermer/a, investigador/a, personal de serveis bàsics o assistencials...

En definitiva, ciutadà i ciutadana compromès amb la seva societat. I que potser sense voler-ho i de la manera més cruel, els valors de solidaritat, gratitud, empatia, respecte i responsabilitat social acabaran arrelant. I des de casa, hem de procurar perquè així sigui. I cal fer l’acompanyament. Un acompanyament que, malauradament, massa sovint s’havia acabat delegant a l’escola. I els adults n’haurem de ser els models, i haurem de fer de coaches dels que son més petits. I tots n’aprendrem plegats. I aprendrem a ser millors pares, i millors fills, i millors persones i millors professionals. I tant de bo aquest malson s’esfumi de la mateixa manera com va arribar, sense avisar. I tornin els petons i les abraçades. I torni el ritme de vida accelerat, que tant rebutjàvem i ara enyorem. I tornem a poder obrir les escoles, i a posar la data, i a carregar-nos de paciència i a sortir al pati, i a sentir les rialles dels més petits i les bajanades dels més grans. I tornem a tenir cura d’aquells nens i nenes per als qui l’escola és un regal i un refugi.

I torni la vida tal i com la coneixíem... perquè érem feliços i no ho sabíem.