SEGRE

Ramon Rubinat Forcada

Quan parlàvem lleidatà

Alcalde de Porqueres

CARTA AL DIRECTOR

CARTA AL DIRECTORSEGRE

Creat:

Actualitzat:

SR. DIRECTOR:

Què ha passat amb el lleidatà? Què ha passat amb la variant nord-occidental que es parlava a Lleida?

No parlo del lèxic ni d’idiolectes propis de cadascú o de cada poble. Parlo dels grans trets característics de la fonètica i pronunciació que diferenciaven aquest parlar dels altres.

Què ha passat amb les vocals pretòniques (escolta, empassar, estat, Espanya, encara, elefant...). Què ha passat amb el morfema final de la tercera persona del singular del present i imperfet d’indicatiu (ell/ella canta, camina, cantava, caminava...). Què ha passat amb l’elisió de paraules (una hora, no en tinc, dotze anys...). Què ha passat amb la geminació de paraules com poble i segle... Què ha passat amb els articles lo i los. Què ha passat amb l’apòstrof (qui no ha sentit dir massa sovint el home, el oli). Què ha passat amb la pronúncia de la mateixa paraula Lleida?

I així un cabàs ple. I no vull parlar d’aquestes expressions catanyoles que també se senten a Lleida: l’os de les olives, la fruita d’os, les aigües del riu (m’imagino aquests dient que per l’aixeta ragen aigües o que s’han begut una ampolla d’aigües minerals), quan abans millor, etc.

L’estandardització mal entesa de la llengua que ha dut una pronúncia castellanitzada entre els joves que ja s’han escolaritzat en català indica que alguna cosa no s’ha fet bé, ni es fa, a les escoles. La influència dels mitjans de comunicació nacionals o bé locals mal estandarditzats per un cantó i per l’altre amb la síndrome d’inferioritat latent pel fet de parlar lleidatà (només cal escoltar els periodistes “autòctons” de TV3, que llevat d’alguna meritòria i solitària excepció, sentir-los fa mal a l’oïda).

La mateixa síndrome d’inferioritat en moltes publicitats d’empreses i institucions comarcals (per publicitar vi i oli han anat a la quinta forca a buscar el locutor o locutora). I no cal parlar de molts polítics, actors, periodistes, etc., que intentant amagar el lleidatà en les seves intervencions barbollen una barreja de barceloní i lleidatà amanida amb catanyolades que crec que ni ells mateixos s’empassen.

Em ve a l’esme aquell deler que teníem per aprendre a escriure català i em sembla que ens hem fotut un tret al peu. Ara el sabem escriure, però el parlem malament. El catanyol a Lleida, més que de lèxic, que també, és de fonètica. Ai, quan parlàvem lleidatà!

tracking