Tites, tites, tites...!

Tites, tites, tites…”, diu el president Rajoy. I no li cal ni llençar grans de blat a terra per aconseguir que una colla d’empresaris –temorosos de les represàlies si no acudeixen al toc de pito– s’ajupin i genuflexin al seu davant per escoltar l’oferta d’inversions a Catalunya, la gallina rebeca.

Què revela l’acció de venir un parell d’hores a Barcelona, amollar una oferta recautxutada, revellida i gastada, mera còpia d’ofertes i promeses falses, fetes per altres governs idènticament mentiders? Què manifesta el fet de creure, mentre es fa la comèdia, que la representació servirà per fer baixar el “suflé independentista”? És innocència, simple barra, estupidesa, mala fe o de tot una mica, com passa en els millors dipòsits d’escombraries? Del que va dir, l’únic interessant, per simptomàtic i revelador, és la frase, digna de millor boca: “Ustedes saben cuán delicado es el material con el cual está tejido la confianza, y qué costoso es repararlo cuando se rompe”. Renoi, mereix que li diguem “A buenas horas, mangas verdes!”.

I per part de les víctimes – que no destinataris de les mentides, quina ha de ser la nostra reacció? Un gemec, una riallada, un acudit...? Qui diria que són un rescabalament per tanta injustícia, espoli i desinversió! Algú pot fer-ne més cas que de la pluja que cau? I encara Puigdemont exigint una “clàusula antiincompliment”. Suposo que l’ha demanada retòricament, per un punt de cortesia. No el tinc pas per tan beneit de demanar-la de veres. A qui aniríem a reclamar si, un cop més, el Corredor Mediterrani passa a ser una nova terminal de Barajas o la inversió en rodalies es converteix en una autopista sense peatges de Madrid al Valle de los caídos? Ja m’imagino Puigdemont davant del Tribunal Constitucional presentant una demanda judicial contra el “Gobierno de la nación” que se salta la llei i tots els acords signats en una “Clàusula d’obligat compliment”.

És ben bé cert que com a gallines ens volen tractar. Esperen que, com les que tenen els pagesos al corral, ens ajupim a plegar el gra allà on ens el vulguin llençar, tant si és migrat com si és podrit. Passi que ens tractin de gallines; és perquè només volen els ous. La qüestió, però, és que no ho siguem quan arribi el moment de trencar-los.