La llibertat penja d'un llaç

Hi ha persones, com en Carrizosa, que consideren una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments. Igual com aquell feixista (José Antonio Primo de Rivera) que, acusat de tractar amb menyspreu les idees polítiques democràtiques dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en les seves opinions abominables.

El cas és, però, que no és possible comparar el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa pel fet que aquesta opinió s’expressi. Com tampoc no hi ha comparació entre el desig d’un lladre a robar la cartera d’una persona i el desig legítim d’aquesta persona de conservar-la. I les preferències polítiques o les opinions d’una persona són tan seves com la seva cartera.

Hi ha moltes diferències entre les dictadures i les democràcies i, és clar, entre els qui defensen unes i altres. Però la més visible és el respecte que es té per la diferència i per la llibertat d’expressar-la a l’espai públic. Les dictadures malden perquè tothom pensi igual, i empresonen i maten el discrepant. Al seu interior només existeix una forma de llibertat, la de consciència, llibertat que, és clar, també es pot exercir a la presó, perquè els que l’exerceixen fora d’aquesta, hi acaben ingressant. Així, en una dictadura comunista o feixista només pots ser demòcrata a casa, altrament ets home mort. A Espanya encara no han arribat a aquest darrer extrem però s’hi van aproximant de manera inexorable. Mentre uns expressem obertament, lliurement i pacíficament l’opinió segons la qual existeixen presoners polítics injustament privats de llibertat i sense judici ni sentència, altres, amb les cares tapades com si fossin lladres que han d’ocultar-se per delinquir, arrenquen els llaços i les creus simbòliques que els primers plantem.

I alhora, com si d’una simfonia concertant es tractés, el PNB, que havia promès defensar la llibertat negant-se a col·laborar amb la protodictadura del PP, ha acabat recordant la màxima segons la qual no cal guardar fidelitat a la paraula quan els motius que tenies quan la vas donar han desaparegut. Ara ja tenen la cartera plena, no importa que als catalans els fotin la seva!