SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques.” Això ho va escriure Montesquieu al seu llibre De l’esprit des lois. En el fons no feia més que reiterar la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és una raó per la qual l’Església va condemnar el seu llibre més conegut: El príncep. L’altra és perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina del papa Alexandre VI, deixà escrit que aquest “no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que a enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer”. Maquiavel i Montesquieu declaren que sovint cal “pecar” per conservar l’estat i la llibertat. Amb això consagren la diferència entre la virtut moral i la virtut política, que conté les qualitats de l’èxit en els afers públics. Aquest és el paradigma clàssic, que tothom dóna per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. Es fa innecessari, ara, esmentar la infinitat d’exemples actualíssims d’aquesta veritat. És possible, tanmateix, exercir una responsabilitat pública seguint, ja no dic els preceptes de la religió, sinó els de la moral ordinària? És possible dir la veritat, no prometre el que no s’ha (d’intentar) complir, treballar esforçadament, ser curós amb el diner públic? Sostinc que sí que és possible, encara que pel camí et qualifiquin de bonista o bufanúvols, tot plegat des d’un realisme que oblida, posem per cas, que Mandela, Luther King o Gandhi eren d’aquesta mena. Acabo. El text de Montesquieu diu que hi ha vicis polítics que no són pas vicis morals, i vicis morals que no són pas vicis polítics. De Maquiavel, se n’extreu, a més, que hi ha vicis morals que, malauradament, són autèntiques “virtuts” polítiques. Avui, dia de reflexió, pensi bé en tot això abans de dipositar el seu vot. Ara no es tracta de jutjar només les mentides habituals o falses promeses –pecats venials de la política– sinó també la jeia moral i personal d’alguns dels individus que les han fet. No fos cas que les circumstàncies –per desgràcia de tothom– els permetessin complir-les.

tracking