Rucs o malparits

Què és preferible, el saber o la ignorància? Sense dubte el saber, oi? Tothom triaria ser operat per un cirurgià amb bones notes que no pas per un altre amb aprovats justets. No debades el savi és el model laic de la santedat religiosa. I tanmateix, no és cert, també, que un arquitecte que voluntàriament dissenya malament un edifici és més savi o expert que un altre que, actuant igual, ho fa sense intenció?

Sé que el que acabo d’escriure és paradoxal, gairebé una contradicció en els termes. Si ens aturem un moment a pensar-ho veurem que no és així: només l’arquitecte competent pot fer malament un edifici sabent que ho fa malament. L’incompetent no té aquesta opció: ho fa malament perquè no en sap més. Amb la qual cosa ens trobem que el mal (aquí l’edifici defectuós) intencionat només el poden cometre els més savis i competents. Això no ens estalvia que els ignorants també el puguin cometre, és clar, amb les mateixes conseqüències, per bé que sempre ens queda el trist consol que ho han fet sense voler. Aquesta qüestió arriba al seu fons quan ens adonem que el que estem discutint és què fa que una acció sigui bona o dolenta, justa o injusta, honesta o malvada. És l’acció mateixa, el seu resultat? O és més aviat la intenció amb què es fa, encara que el resultat sigui el mateix?

El tema, alhora, suscita una segona qüestió, en forma de dilema. És millor ser governats per rucs o per malparits? Els ignorants de la cosa pública no saben què tenen entre mans, prenen decisions irreflexives i precipitades, cauen en errors per excés, que després han de corregir amb igual precipitació, i cometen errors per defecte. Ras i curt, incorren en desencerts greus que poden implicar la ruïna dels ciutadans, o que, com en la situació present, poden dur moltes persones a la tomba. Els malparits, al seu torn, indiferents al dolor que poden causar, interessats només a conservar el poder o els beneficis que en deriven, economitzen en el necessari (sanitat, educació...) per malgastar en el que dona lluïment, mentre pregonen les mentides que els ignorants que els voten desitgen sentir. Fet i fet, deixeu-m’ho dir, tot sovint penso que aquest dilema, en realitat, no el tenim, car els que ens governen, per a desgràcia nostra, són les dues coses.