Gràcies, mestre

Ahir, Dia del Mestre, em va plaure molt de recordar que fou gràcies a Maria, la meva primera mestra de primària, que vaig aprendre a llegir i a escriure. Aquestes paraules són deutores del seu esforç. Sé prou que la seva tasca, silenciosa i humil, no passarà mai als llibres d’història, i que la seva mort no obrirà les portades dels diaris, com passa amb els futbolistes. Tant se val, jo sostinc que els seus afanys no han estat debades i que encara faig ús del que em va ensenyar.

Necessitem persones que ens facin veure que no hi haurà un futur perfecte si no aprenem el pretèrit imperfecte i oblidem el present continu. Necessitem qui ens faci adonar que l’analfabetisme funcional i l’ensopiment vital esperen aquells que, des d’una orgullosa ignorància, menyspreen el saber i insulten els que tenen coses per ensenyar.

El savi Sòcrates no volia el títol de mestre perquè creia que no el mereixia. Afirmava que no sabia res, però que volia saber, i aquest darrer afany era l’únic que podia transmetre. La paradoxa es completa pel fet que els seus alumnes –ell només menciona amics– el seguien arreu, aprenent del que ell feia, més que no pas del que ensenyava. El cas fa paleses dues coses. La primera, que els vertaders mestres ensenyen sense parlar, mostren el que són, converteixen l’exemplaritat en la millor lliçó, sovint la que més recorden els seus alumnes. La segona, que el millor mestre és aquell que, humil sempre, aprèn ensenyant, car només així pot ensenyar a aprendre.

Em dol veure com ara, des de despatxos tancats a la realitat, amatents només a les veus empresarials, a l’interès polític d’estupiditzar la ciutadania i a la cridòria de molts pares, hom forci l’escola a convertir-se en una mera sucursal de la fàbrica, una fàbrica d’analfabets i una guarderia per la canalla. I tanmateix, envejo els i les mestres i professors, que fan una feina multitasca sense parió, una feina tan compromesa amb l’esperit i contingut del que ensenyen que, emulant els actors, els du a representar uns morts, que amb ells reviuen. Què hi pot haver millor que impersonar Aristòtil i Plató, i després Newton o Madame Curie, encabat Virginia Woolf o Clara Campoamor?

Ho confesso, vull treballar de mestre, a veure si així, finalment, puc aprendre a ser-ho.