Les arrels de l’emoció

Quan la semifoscor d’una sala de cine permet endevinar ombres i gestos de gent a les butaques, quan escenes sense soroll propicien escoltar els espectadors més propers, afloren sentiments col·lectius. S’adverteix com uns es van assecant tímidament les llàgrimes, mentre que d’altres sangloten i sospiren amb pena i tendresa gens continguda davant d’aquesta història de tall fantàstic amb forta càrrega melodramàtica que és Un monstruo viene a verme. Una pel·lícula que concentra la mirada i el talent de Bayona cap a un amarg i dolorós món infantil a la frontera de deixar de ser-ho. Tot en l’entorn del jove Connor O’Malley és insuportable, fill de pares separats, patint assetjament escolar, testimoni de la greu malaltia de la mare, a la qual cosa se suma la incòmoda relació amb l’àvia, i el reiterat malson que el situa en les pròpies pors i traumes. I és en aquest nus anímic quan s’incorpora la fantàstica figura d’un ésser colossal, un arbre titànic que sempre puntual a la cita explicarà tres històries esperant-ne a canvi una de Connor. La pel·lícula narra amb profusió d’emotivitat, amb aflicció, amb una tristesa que tot ho inclou, el pas a la maduresa d’un ésser que ha d’aprendre del dolor, per seguir un camí de transició, per reconèixer-se a si mateix i assumir la realitat com a part de la seua vida. Per traçar aquest conte cruel, però al seu torn carregat de sensibilitat, Bayona fa ostentació d’una tècnica envejable, col·loca en les històries contades per l’ésser d’entrellaçades arrels i branques una bella i delicada animació, i extreu de la història, per moments excessiva en emotivitat, però sòlida en el missatge, una aclaparadora lliçó de vida.