El discret encant de la tonteria

No hi ha dia en què no rebi la petició d’algú perquè firmi alguna petició en contra o a favor d’alguna cosa. El costum d’organitzar campanyes s’ha convertit en una via d’escapament, una via d’escapament que se’ns està escapant de les mans.

Els Sanfermines van ser el punt de partida d’alguna cosa veritablement insòlita. En ple segle XXI s’exigeixen festes populars sense abusos sexuals, és a dir, les ciutadanes i els ciutadans reclamen poder divertir-se sense el temor que qualsevol eixelebrat es cregui amb el dret a utilitzar el cos aliè com a contenidor de la seua violència sexual. A partir d’aquí, cada vegada que hi ha una festa major, el col·lectiu de torn es precipita a sol·licitar públicament que aquest tipus d’actituds no siguin consentides.

És com si cada matí, abans de sortir de casa, reclaméssim poder circular amb normalitat pels nostres carrers i places sense temor que ens atropellin o ens trenquin la cara amb total impunitat. Una societat que necessiti recordar cada cinc minuts quins són els seus drets és una societat que ha perdut el rumb, una societat que s’ha deixat engolir per la teoria del tot val que tant han alimentat des de les altes instàncies.

La paraula educació s’ha convertit en una hipòtesi, una hipòtesi de què tothom parla, però en què només uns quants creiem. El que no comença a les aules malament acaba, i a les proves em remeto, perquè mentre es reclamen festes sense abusos es permeten les novatades universitàries. En el meu humil currículum tinc l’honor de no haver complert el servei militar. No per això sóc aliè a les vexacions i fins i tot maltractaments a què van sotmetre diversos amics meus en aquest àmbit quan van fer la mili.

Tanmateix, l’ombra de les novatades sembla allargada i els nostres joves continuen jugant amb la dignitat dels seus companys obligant-los a exercir de bufons en un regne de pallassos. La incoherència s’ha establert de tal forma en els nostres hàbits que hem arribat a acceptar com a gràcia un abús i, alhora, organitzem campanyes perquè no n’hi hagi.

És el discret encant de la tonteria, una tonteria que mirem de reüll perquè qualsevol falta de visió l’atribuïm a la vista cansada. Ens hem deixat instal·lar en la superficialitat quan està demostrat que el superficial acaba contaminant.

Deia Sigmund Freud que “la prova més clara que hi ha vida intel·ligent en altres planetes és que encara no han vingut a visitar-nos”. I ni se’ls espera si continuem exercint de massa acrítica, perquè hem perpetuat la màxima que l’home és un animal de costums, fent cas omís del fet que hi ha costums que maten.

Exigim justícia només quan tenim assegurat que serem els botxins.