Dijous i Dylan

M

atí de dijous. La porta oberta de la terrassa deixa veure un cel gris i des del carrer arriba un so insípid i monòton: la ràdio escup cançons d’algun cantautor mancat d’estima. La meua dona trenca la monotonia. Sense desviar la mirada de l’ordinador exclama que li han concedit a Bob Dylan el Nobel de Literatura, cosa que per a nosaltres és una gran notícia.

Tanco la porta i busco entre els LP Blood on the tacks, el disc de Dylan de mitjans dels 70 que molts tenim per la més mestra de les seues moltes obres mestres. El plat gira i l’agulla llisca pels solcs de pur vinil americà. Un Dylan de veu encara jove, però que ja presagia l’udol de gos ferit que impregnarà els seus cants madurs, canta Tangled up in blue, tema torrencial on la prosa beatnik esdevé poema relat que al final es fa lletra de cançó.

Allà l’escoltem, recollint una collita d’il·luminacions rimbaudianes, horitzons de Kerouac o estrafolaris personatges de l’Amèrica profunda de les novel·les de Steinbeck, alternant les visions de William Blake amb els versos fronterers de Woodie Guthrie.

El disc és del 1975, Dylan té 34 anys, però els seus seguidors saben que amb 20 ja va demostrar haver assimilat la història musical del seu país i el millor d’unes quantes tradicions literàries. Diuen que ho va agitar tot al seu cap per després treure-ho en forma de cançons carregades d’una personalitat que sorprenia per la joventut del seu autor.

És un poeta que ha canviat la història de la cançó o un cantant que s’expressa com un poeta? La veritat és que no en tinc ni idea. El que sé amb certesa és que va ser ell qui, fa ja molt temps, va fer nàixer en mi un infrangible i veritable amor per la poesia.