El rostre impenetrable

Evidentment, Ben Affleck no és Marlon Brando ni això és un àrid

western però enunciar així El contable és simplement per aquesta manca de matisos de la qual fa gal·la aquest actor, ficat amb la fredor d’un bloc de gel dins la pell d’un personatge que té la denominada síndrome d’Asperger i que pateix a través de continuats

flashbacks juntament

amb el seu germà la crueltat d’un pare guerrer, una cosa que forçosament ha de convertir aquests personatges en traumàtiques màquines de matar. Fins aquí bé podria ser aquesta pel·lícula una senzilla trama d’acció sense més ni més, però com bé indica el títol Affleck és derivat cap a aquesta singular intel·ligència extraordinària que nia en l’autisme per entremesclar la història. I és al voltant dels números on es crea una doble faceta, en què un geni desenvolupa i soluciona problemes a perdonavides, terroristes, empresaris sense escrúpols i altra fauna mentre que, ja sigui per revenja o pel seu particular sentit de la justícia, en les estones lliures no deixa canya dreta entre el soroll i la fúria, sense parpellejar, hermètic i inexpressiu.

Aquesta ment meravellosa unida a la seua implacable naturalesa fa d’El contable una pel·lícula que es mou entre la precisió, les manies i el sorprenent en aquest home, així com en un molt bàsic estudi sobre el seu trastorn, que assoleix un cert atansament al ridícul amb personatges secundaris de renom desaprofitats i altres sense aportar caràcter a la narració, difuminats en una trama que va trampejant, que intenta desconcertar amb sorpreses i trobades que formen sense sentit el teixit de la vida d’un ésser tan atípic com aquest comptable, amb esperit executor.