Justícia per a Sixena

Estimats lectors, per a un benavarrès com jo, parlar de límits entre Aragó i Catalunya no té sentit. A Lleida, em trobo a casa. Com deia Pi i Margall al llibre Les Nacionalitats (1877): «Si les nacions no tinguessin cap altra força de cohesió que la política, després dels greus sacsejos que han passat, estarien ja totes desfetes; subsisteixen perquè les subjecten vincles cent vegades més forts: una història i sentiments comuns, relacions civils, interessos econòmics, etc. Per fortuna per a tothom, la política amb prou feines fa més que agitar la superfície de les societats.»

Per tant, l’assumpte de Sixena mai no dividirà les nostres dos societats, per més que alguns polítics i historiadors, d’un i un altre costat, s’hi entossudeixin. La Justícia determinarà on ha d’anar el tresor artístic del Monestir de Sixena i, com en tot Estat de Dret, tots haurem d’acatar les seues sentències i resolucions, agradin o no.

Totes les normes internacionals apuntalen la reivindicació que aquestes peces tornin al Monestir de Sixena, tant perquè és un monument nacional, com sobretot perquè no té la part catalana títols de propietat legítims.

La declaració de pintura mural de l’ICOMOS (Consell Internacional de Monuments Històrics) diu que la pintura mural arrencada s’ha de restituir al seu emplaçament original, i això val tant per a Sixena, com per a Taüll o Boí, ja que sostinc que en el cas de Taüll i Boí, les vendes no van ser legals, i si més no els assisteix a aquests pobles un dret moral a reivindicar-les.

S’ha escrit molt sobre opinions de prestigiosos historiadors i restauradors sobre les pintures murals de Sixena al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Totes aquestes opinions, incloses les del gran Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina, tenen sempre dos vessants: el de la conservació i el de la justícia.

Des de la primera visió, les pintures de Sixena al ser fràgils, no han de moure’s del museu de Barcelona, però això pressuposa que el museu tingui algun títol de propietat que el legitimi per allotjar-les allà permanentment, i el Jutjat núm. 2 d’Osca va concloure que el MNAC és un mer precarista i no té cap dret a posseir-les en contra de la voluntat del seu legítim amo. És el judici que faria qualsevol director d’un museu si li preguntessin si s’ha de prestar per a una exposició a Londres, per exemple, el Guernica de Picasso o la Dama d’Elx; diria que no.

Des del segon punt de vista, el de la justícia, és obvi que les pintures murals de Sixena han d’entregar-se al Monestir de Sixena i, davant d’això, no valen els arguments de conservació o de similars, ja que tot museu segons el Codi Ètic de l’ICOM (Consell Internacional de Museus), es regeix pel principi de legalitat, i mai no ha d’adquirir béns que pertanyin a monuments protegits.

Colalucci i prestigiosos museus ho accepten. Les pintures murals de Sixena mai no van ser venudes i continuen sent propietat de les monges de Sixena.

El Guernica de Picasso quan va estar al Museu Metropolità de Nova York, era ja una obra delicadíssima que no podia sortir en préstec, però quan el Govern espanyol la va reivindicar com a propietari d’aquesta, el museu americà, amb tot el dolor del món, va haver d’entregar-la.

Per tant, les pintures murals de Sixena no tenen cap altre camí que el retorn a Sixena. Dit això, considero que tots hem d’enterrar les armes, i establir les bases d’una cooperació amistosa, honesta i respectuosa, on molts catalans visitin el Monestir de Sixena i es puguin enorgullir de veure la que va ser la primera seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i molts aragonesos vagin a visitar en pau Santes Creus i Poblet.

Això passarà més aviat del que molts polítics imaginen.