Veritat, mentida, política i poder

La veritat no casa amb la política, però la mentida encara menys. La veritat no casa amb la política perquè el seu objectiu és el poder. Però la mentida no serveix per sostenir el poder. En pot ser un instrument, però no un sostén.

En primer lloc, podem distingir dos tipus de veritat: la veritat lògica i la veritat fàctica. La veritat lògica té a veure amb la coherència del que és dit, i el seu contrari és l’error. La suma dels angles interns d’un triangle és la de dos angles rectes, n’és un exemple. La veritat fàctica té a veure amb la concordança del que és dit amb els fets. Avui fa sol només és veritat si avui fa sol. El seu contrari és la mentida.

L’acadèmic busca la veritat, el polític, el poder. Per a l’acadèmic, l’error i la mentida són els seus adversaris. L’error del polític pot i hauria de ser detectable pel ciutadà raonable. La mentida, en canvi, no necessàriament és constatable pel ciutadà raonable. El contrari de la veritat lògica, l’error, és absurd.

La mentida, per contra, no és absurda, sinó que és una de les possibilitats que no s’han materialitzat però que sí que es podrien materialitzar. Si és mentida que fa sol, és perquè podria fer sol. Justament aquesta possibilitat de dubte que la mentida pugui ser veritat és el que li dóna càrrega política.

Com a ciutadans no podem contrastar tots els fets dels quals parlem, i per tant la confiança amb qui diu el que és dit és fonamental per donar crèdit de versemblança al que és dit. La política ho sap i juga amb això.

El publicista ha de guanyar-se el gust o preferència del client. La qual cosa no és fàcil però tècnicament no només és possible, sinó que no és difícil. La publicitat ens fa caure de quatre grapes en la seva tela d’aranya i usa la mentida com a eina. El polític no és un simple publicista. El polític, per sustentar-se en el poder, ha d’afrontar creences i opinions.

Els gustos o preferències són fàcilment modificables. Abans m’agradava el salat i ara el dolç, per exemple. Els gustos són independents entre si. Així, ens pot agradar el dolç i també els rossos o els morenos. En canvi, les creences i les opinions són arquitectures en les quals una peça n’aguanta una altra i existeix una relació entre elles.

Els fets poden resultar incòmodes a aquestes creences i opinions, i per això podem preferir sentir mentides que ens deixin tranquil·les les creences que descobrir veritats que les qüestionin. D’aquesta manera, el polític usa la persuasió com a principal eina per guanyar adeptes, i la violència per silenciar els que el qüestionen. La veritat fàctica, és a dir, els fets són usats en funció d’aquest interès.

Posem algun exemple. En podríem trobar d’altres i de signes diferents. Cal ser honest, però aquest m’ha cridat especialment l’atenció. He sentit en diferents diputades i diputats d’altres formacions, en aquest cas unionistes, dir el que aquest estiu he sentit repetidament en persones d’altres parts de l’Estat espanyol, i que he pogut llegir fa temps en la premsa estatal: Catalunya mai ha existit com a subjecte polític.

Ens l’hem inventat. Només ha existit la Corona de Aragón. Això és veritat ? No. Però, poc importa. Aquest fet serveix per persuadir en les creences i opinions d’una majoria. La veritat interessa només als acadèmics.

I encara, només a aquells que no es deixen comprar pel poder. Sort que la mentida mai podrà aportar un sòl sobre el qual construir ni assenyalar un nord al qual dirigir les mirades. Per cert, compte amb les mentides que es diuen ara associant el terrorisme jihadista i les aspiracions sobiranistes.