Español
Registra’t Iniciar sessió
Menu Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • MARISA XANDRI
Presidenta del PP de Lleida

Perquè és hora de parlar

Actualitzada 14/11/2017 a les 10:21
Perquè és hora de parlar

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Perquè és hora de parlar

SEGRE

Cada dia són menys; i ho vam veure diumenge passat quan l’independentisme només va ser capaç de reunir a Lleida 5.000 persones mal comptades per protestar per les últimes detencions vinculades al cada vegada més delirant procés. La minvada constant en la capacitat de convocatòria de l’independentisme és una cosa que reconeixen fins i tot els mateixos organitzadors de les marxes; però, com sempre passa quan la derrota no s’accepta, els que s’entossudeixen a no abandonar el camp són els més fanàtics. I entre els que aixequen en aquests dies cada vegada menys incerts la bandera independentista que Puigdemont utilitza com a vel per tapar les seues vergonyes, caben des dels que, com l’ínclit Joan Tardà, aconsellen no instal·lar decoració nadalenca als nostres pobles i ciutats per amargar les festes a petits i grans, fins a sinistres personatges que es denominen a si mateixos sindicalistes i carreguen sobre les espatlles amb una tèrbola biografia.

Em refereixo, evidentment, a Carles Sastre, aquest assassí que es passeja impunement pels carrers de Lleida des de fa anys –va arribar a figurar el 2012 a la llista que la CUP va presentar a les autonòmiques d’aquell any– i oficia, transvestit de líder obrer, com a secretari general d’Intersindical-CSC, el minoritari i fosc sindicat que ha convocat les vagues polítiques que, setmana sí i setmana també, patim els cada vegada més farts ciutadans. Són totes aquestes espectacles gens edificants en els quals piquets suposadament informatius formats per postadolescents sense més idees que l’odi per tot el que supera les seues curtes mires assetgen, violenten i escarneixen tots els lleidatans que, lliurement, decidim no secundar les seues convocatòries i volem que les cafeteries, tallers, escoles i botigues obrin normalment perquè tots puguem fer el que vulguem.

I el que volem mai serà el que ens dicti una bèstia que, al maig va fer quaranta anys, va entrar a la casa on l’industrial José María Bultó dinava i li va enganxar al pit i amb esparadrap una bomba que va explotar quan la víctima va intentar treure-se-la.

Protestar mitjançant una vaga és un dret del qual tots podem fer ús; però quan el que toca és decidir si se secunda una convocatòria impulsada per un indesitjable com Carles Sastre, arriba el moment de parar i preguntar-se si de veritat val la pena formar part d’un moviment en el qual caben individus com ell i que és liderat per algú –Carles Puigdemont– que escull com a advocat Paul Bekaert, el lletrat que va defensar els etarres Natividad Jáuregui i Luis María Zengotitabengoa i la terrorista turca Fehriye Erdal.

Els també pròfugs consellers Toni Comín i Meritxell Serret sembla que també tenen bon ull amb els advocats, ja que el seu lletrat de capçalera és Gonzalo Boyé, condemnat el 1996 a catorze anys de presó per haver col·laborat amb ETA en el segrest d’Emiliano Revilla. Si a això sumem la condició d’amic de la família que l’independentisme sembla haver atorgat a l’únic Arnaldo Otegi i els abundants fons públics desviats cap a Òmnium Cultural i l’ANC que han convertit els nostres estimats i empresonats Jordis en peces clau de l’entramat financer del procés, dóna per començar a dubtar com a mínim.

Jo ho tinc clar, però molts independentistes benintencionats haurien de començar, si no ho han fet ja, a preguntar-se moltes coses. Coses que es respondran el dia 21 de desembre quan parlem tots; no només els que amb males arts, pitjors maneres i indesitjables companyies com la de Sastre, Bekaert, Boyé o Otegi, insisteixen encara a convertir en realitat l’imaginat caos del qual parlava el cessat Puigdemont en la delirant roda de premsa que va oferir a Brussel·les davant d’uns estupefactes periodistes que van definir la seua insòlita performance com a funció circense. El problema és que, a més d’equilibristes, en aquest circ hi ha feres com Sastre a les quals molta de l’alienada troupe secessionista aplaudeix enardida. Què passarà quan al domador se li escapin? Espero que res; però per si de cas millor fer el desentès a les seues convocatòries.

Que vegin d’aquesta manera que les seues vagues, manifestacions, tractorades, assetjaments del bus 155 –aquesta va ser de nota– i altres escenificacions absurdes són només exercicis d’autocomplaença que no podran res amb el sí inapel·lable a la Democràcia, la Constitució i l’Estat de Dret que expressarem els catalans a les urnes el 21 de desembre. Perquè és hora de parlar i fer-ho alt, clar i sense cap por.

Individus com Carles Sastre i la resta de feres i saltimbanquis enrolats en el Circ dels Somriures no ens han de fer por, perquè només fan llàstima.

Temes relacionats

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre