Mandoni desarmat!

Ningú dubta que el monument més representatiu de Lleida és la Seu Vella, el qual com a element destacat de tot el conjunt monumental del Turó té una clara vocació de patrimoni mundial, fita que cada cop està més propera d’aconseguir, tot i que ja portem setze anys de projecte. Tanmateix els lleidatans tenim d’altres elements monumentals importants, ja sigui pel seu valor històric o artístic, com pel caire simbòlic. D’aquests darrers tenim els ínclits Indíbil i Mandoni, els quals juntament amb el Marraco i els cargols (i també la boira!) esdevenen d’altres símbols d’identitat d’aquelles persones que tenim el goig de viure a la ciutat solcada pel Segre i dominada pel gran tossal de Ponent. Crec que tothom coincidirà amb mi pel fet que aquests darrers símbols són més nostrats pel fet de ser més locals, són més casolans!

Els darrers reis ilergetes. Del 14 de novembre del 1996 al 5 de gener del 1997 l’edifici de la Panera mostrava la magnífica exposició Indíbil i Mandoni. Reis i guerrers, comissariada pels professors Ignasi Garcés i M. Carme Rovira, patrocinada per la Paeria, i que va permetre per primer cop atansar, amb una seixantena d’objectes arqueològics i una didàctica explicació, la fascinant història d’aquells herois ilergetes, els darrers que lluitaren fins a morir per la seva independència i la de la seva gent. L’any 205 a.C. es produí la batalla final dins del context de la Segona Guerra Púnica que enfrontà els dos poders del moment: Cartago i Roma. A partir de llavors tothom va començar a fer-se una mica més romà, poc a poc es perdé la llengua pròpia per parlar llatí, els costums i les lleis foren les dels nouvinguts, Iltirda passà a ser Ilerda... La Història és la Història! Som conseqüència de les decisions preses en determinats moments claus del passat més llunyà o... més recent!

Estàtua simbòlica. El barceloní Menardo Sanmartí va guanyar l’any 1884 el segon premi de l’exposició de Belles Arts amb l’escultura Istolacio i Indortes, els primers que lluitaren a finals del segle III a.C. contra els invasors cartaginesos en la vall del Guadalquivir. L’obra va tenir èxit i fou emprada diverses vegades per simbolitzar Independència o Llibertat, com per exemple en cartells de l’any 1937 on les icòniques figures apareixen vestides de milicians. L’original de guix va romandre al museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. L’alcalde de Lleida Víctor Hellín la va copiar en bronze en la foneria P. Corberó l’any 1945 per posar-la a la primera fira de San Miguel de l’any 1946 i després la portà al seu emplaçament actual, emmarcada per l’única porta de la muralla, donant la benvinguda a tothom que entrava a Lleida des de llevant. Amb aquesta acció el llavors paer en cap no solament aconseguia un nou símbol per a la ciutat, sinó que peatonalitzava l’accés al carrer Major, el qual ben aviat seguiria aquesta moderna aposta urbanística.

Barbàrie iconoclasta. L’emblemàtica escultura de la il·lustre parella engrandida fins als tres metres sobre un pedestal de dos. Indíbil falcata en la mà dreta enlairada i en l’esquerra la cadena trencada, Mandoni una mica endarrerit amb braços abaixats, amb llarga llança en la mà dreta, que passa per darrere del primer, i l’esquerra oberta en un gest més pacífic. Ha estat costum de vestir-los, com el Manneken Pis de Brusel·les, en ocasions particulars: ascens del Lleida a primera divisió, carnestoltes, etc. Cap problema mentre es respecti la seva integritat, la qual malauradament ha estat per tercer cop afectada envers el personatge de Mandoni, a l’emportar-se fa poquet la punta de la seva llança; però la part del darrere ja feia temps que no hi era i potser el més greu: la falcata que portava penjada a l’esquena ja feia més de deu anys que havia estat robada impunement i ignorada, com va comentar-me un dia l’amic Ignasi Garcés entristit per la desaparició, com a bon lleidatà i gran especialista del món ilergeta. Tan poc ens els mirem que fins al darrer robatori no ens hem adonat de la progressiva mutilació?

Solució? Evidentment cal restaurar la gloriosa escultura i recuperar tant la llança en tota la seva dimensió com la falcata embeinada. Tasca no fàcil. Potser és el moment de pensar a fer un bon motllo o una bona reproducció en 3D de tot el monument per poder-la reproduir i així mantenir-la com a referent urbà. De cara als brètols egoistes una vigilància amb càmera de televisió podria ser un element de dissuasió o si més no identificador de la seva gesta gamberra. Estaria bé que per l’Aplec del Cargol els nostres Indíbil i Mandoni tornessin a presidir amb la seva integritat recuperada el tradicional lliurament d’escarapel·les a les penyes participants.