L’Aràbia Saudita tensa el golf Pèrsic

L’Orient mitjà és el centre d’un gran joc polític i econòmic que afecta els interessos comercials i les necessitats energètiques mundials. La violenta irrupció de l’Estat Islàmic serà sufocada a l’Iraq i Síria però la regió continuarà sent inestable i incapaç de resoldre uns conflictes interns també alimentats per les potències estrangeres. Aquestes participen en uns conflictes que arrasen els països i després es barallen per reconstruir-los.

L’Administració Trump va confirmar el 20 de maig a Riad un gir diplomàtic que tancava l’aposta geoestratègica de Barack Obama, que va donar suport a l’Acord del 14 de juliol del 2015 sobre el programa nuclear iranià. Els EUA tornen a la seua històrica aliança amb l’Aràbia Saudita, el líder musulmà sunnita.

Trump reforça el rearmament saudita amb uns colossals contractes de venda d’armes oblidant les responsabilitats directes, ideològiques i financeres dels saudites i dels seus aliats al Golf en la propagació del terrorisme islamista. Washington actua així perquè considera que l’expansionisme iranià a l’Iraq, Síria i el Líban és una amenaça directa per a Israel. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU) i Bahrain van trencar, el 5 de juny, les relacions diplomàtiques i econòmiques amb Qatar. No ho van secundar Kuwait i Oman.

Una crisi que sacseja les relacions de confiança entre les sis monarquies àrabs que van constituir el 1981 el Consell de Cooperació del Golf. Una aliança regional que representa el 70% del PIB àrab i alberga enormes recursos energètics i financers, però, a causa de la seva feble demografia, se sent vulnerable davant de l’Iran i altres veïns de la regió. Però Riad, membre del G-20, considera la península Aràbiga la seva àrea natural d’influència, una posició contestada per Qatar, Oman i Kuwait. El canvi generacional àrab, on destaquen els prínceps hereus de l’Aràbia Saudita i Abu Dhabi, impulsa una línia dura respecte a l’Iran, no compartida per Qatar.

Per la seua part, Kuwait i Oman juguen, sense èxit, la carta de la mediació internacional. Una divisió àrab que afavoreix l’Iran xiïta que ressorgeix com una sòlida potència regional que sap canalitzar les seves tensions internes mitjançant un marc democràtic que, encara que limitat i imperfecte, no existeix en les monarquies wahhabites veïnes. Aquest clima de tensió interna perjudica la imatge internacional de les monarquies àrabs quan anuncien processos de reforma i modernització econòmica.

El rei Salman, de 82 anys, va nomenar el 21 de juny com a nou successor al tron saudita Mohamed bin Salman (MBS), de 32 anys. El jove príncep ja acumulava poder com a ministre de defensa i artífex de l’ambiciós programa de reformes econòmiques Visió 2030, llançat l’abril del 2016. És un polític dur, ara avalat pels EUA i Israel, que acusa l’Iran de pretendre liderar el món musulmà amb la seva creixent influència a l’Iraq, Síria i el Líban i en altres països amb població xiïta com és el cas de Bahrain.

El 2015, MBS va propugnar la intervenció militar al Iemen, on continua una costosa i devastadora guerra contra els rebels huthi, avalats per Teheran. I el novembre passat va provocar la dimissió del primer ministre libanès Saad Hariri. En política interior, MBS es presenta com un reformista que pretén corregir l’excessiva dependència de l’economia i de les finances saudites de les exportacions i les rendes petroleres. S’inspira en el model promogut pel seu veí i amic, el xeic Mohammed bin Zayed, príncep hereu d’Abu Dhabi i home fort dels EAU.

El pla Visió 2030 vol tallar o reduir les subvencions, instaurar l’IVA, diversificar l’economia, afavorir el sector privat i les inversions estrangeres per crear més ocupació i incrementar els ingressos no petrolers que corregeixin uns dèficits fiscals provocats per la brusca caiguda del preu del petroli a partir del 2014. Dos terços dels saudites continuen treballant en el sector públic mentre que el privat necessita contractar els expatriats, més ben formats, motivats i productius.

Podem preguntar-nos si les anunciades reformes estructurals, inclòs l’anquilosat sistema educatiu controlat pels ulemes, són possibles en una societat tan tancada i aferrada al rigor religiós wahhabita. Avui, el 70% dels joves saudites tenen menys de 30 anys i desitgen viure en una societat més lliure, dinàmica i oberta a l’exterior, on les dones també puguin gradualment assumir un rol actiu.

Mohammed bin Zayed va respondre anunciant el 24 d’octubre que el país evolucionarà cap a “un islam modern, moderat i obert a totes les religions, tradicions i gent del món” per facilitar la necessària transformació política i social d’un país considerat tancat i intolerant que custodia la Meca i Medina, les dos principals ciutats santes de l’Islam. Mohammed bin Zayed va demostrar jugar fort les seves cartes quan el 5 de novembre va iniciar una purga política de l’estructura reial saudita, detenint i acusant de corrupció diversos prínceps, ministres, exministres i empresaris. Un cop palatí per eliminar els seus oponents aprofitant que la societat saudita estava recelosa davant dels exorbitants i opacs privilegis de què gaudien alguns prínceps bilionaris, mentre el país passa una etapa de desacceleració econòmica que afectava els joves i les classes mitjanes. Tanmateix, els mercats internacionals continuen perplexos i expectants davant de futurs esdeveniments.

L’Aràbia Saudita és un país clau per assegurar l’estabilitat dels preus i les exportacions energètiques mundials. I es tem que un error de càlcul pugui provocar un conflicte militar directe entre Riad i Teheran.

El rei Salman podria aviat abdicar a favor del jove Mohammed bin Zayed, obrint-se un llarg regnat, amb temps per dur a terme una profunda reforma de la societat i l’economia saudites per situar-les al segle XXI. En cas contrari, el règim saudita es col·lapsarà.