Agustí Centelles com a revulsiu

Aquests darrers mesos la sala d’exposicions del Museu d’Art Jaume Morera acull l’exposició Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida i puc afirmar, amb tota seguretat, que s’està convertint en la que és una de les experiències més singulars de la meva llarga trajectòria professional. Quan ens vàrem plantejar la seva producció, ho vam fer conscients, a més de mostrar l’arxiu fotogràfic de Centelles, de realitzar una crònica del que va ser un dels seus reportatges més transcendentals i icònics, es posaven en joc altres elements amb una forta càrrega històrica i també simbòlica. Res del que pensàvem, però, és comparable al que finalment està succeint. La previsible reacció emotiva dels supervivents que van assistir a la inauguració de l’exposició ha trobat continuïtat entre un públic divers, que ha acudit massivament a visitar la mostra, trencant tots els registres històrics del Museu. Joves i grans, mares i pares, visitants de tota condició, han mostrat espontàniament els seus sentiments de patiment i repulsa davant la barbàrie feixista, i molts d’ells no han pogut contenir les llàgrimes en el seu recorregut entre les imatges de cases esfondrades, d’infants morts estesos a terra i de les escenes de dolor dels familiars de les víctimes.

El llibre de visites de la mostra ha esdevingut en aquest sentit un instrument en el qual expressar espontàniament la indignació i el sofriment experimentat per molts dels seus visitants, connectant, en molts casos, amb una freqüència emocional a la qual no són aliens els esdeveniments de l’actualitat política. Al mateix temps també, els assistents de sala, els conductors de visites en grup i tot el personal del Museu, que s’ha abocat en cos i ànima en aquesta mostra, han estat constantment interpel·lats per familiars i coneguts de les víctimes, a la recerca de més informació, que ha conduït en algun cas fins i tot a la identificació del parent o amic desaparegut; una actitud extensible a molts testimonis directes anònims dels esdeveniments, amb la incontenible necessitat d’explicar la seva pròpia vivència personal. Acostumats durant tants anys només al comentari íntim i callat dels fets entre el cercle reduït de familiars i amics, la visualització de les imatges en un espai públic, com és el de les sales del museu d’art de la ciutat, ha actuat veritablement com a catalitzador per a l’alliberament dels sentiments i, allò més important, en veure la seva expressió d’agraïment, per la deguda reparació i homenatge a les víctimes que l’exposició pública implica. De vegades pensem que els resultats de les recerques històriques de caire acadèmic són amplament coneguts i assumits per tothom a partir de la seva publicació. L’exposició, però, està mostrant que encara resta molt de camí per recórrer abans que aquests fets i altres de similars característiques, vinculats amb la recuperació i dignificació de la memòria de les víctimes de la guerra i la dictadura, siguin plenament coneguts i reivindicats. Una tímida llei de la memòria històrica, la insuficient implicació d’una suposada societat democràtica i, fonamentalment, l’oposició frontal d’una dreta sociològica, hereva del franquisme, amb complicitats lamentables entre aquells que, podent fer-ho, no han volgut desafiar les estructures de poder, són en gran part culpables d’aquesta greu mancança democràtica. A tots aquells que encara desqualifiquen aquestes actuacions de vindicació amb l’argument que puguin reobrir velles ferides els convidaria a restar una tarda a les sales del Museu i constatar, a través dels seus visitants, com les exposicions com la de Centelles el que fan veritablement és començar a tancar ferides que durant molt de temps han restat inexplicablement i lamentablement obertes.

Tot plegat reforça la nostra idea de dotar-nos al més aviat possible d’un museu d’art que pugui explicar amb la dignitat necessària el nostre passat més recent, ara per ara orfe institucionalment, i que pugui esdevenir un component fonamental de la memòria compartida de la nostra ciutat i de la seva autoestima. Com diu l’artista Francesc Torres, “on no hi ha museus no hi ha història, no hi ha memòria, no hi ha paradigma d’excel·lència, no hi ha consciència ciutadana”.