Videocàmeres i drets fonamentals

En el dret laboral (art. 4 i 18 Estatut dels Treballadors) es disposa que en la relació laboral, els treballadors tenen el dret al respecte de la seva intimitat i la seva inviolabilitat. Per altra part, la mateixa norma (art 20,3) estableix que l’empresari podrà adoptar mesures adequades en matèria de vigilància i control del compliment del treballador. A vegades aquests drets xoquen i poden originar diversos conflictes. La qüestió és: en un procés judicial per acomiadament, es pot utilitzar una gravació on es constata com algun treballador s’està apropiant béns a l’empresa? No podem oblidar que la gravació autoritzada o no, efectuada per una videocàmera a un empleat en la seva feina, suposa de per si una intrusió a la vida privada. Veurem a continuació què diuen els tribunals. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), ha dictat una sentència, en el “cas López Ribalda i altres contra Espanya”, que té una gran rellevància jurídica i pràctica. La sentència recull els fets que són els següents: El responsable d’una cadena de supermercats detecta determinades irregularitats als nivells d’estoc de les seves mercaderies; fet que suposa unes importants pèrdues econòmiques mensuals.

La direcció i amb la finalitat de descobrir l’origen de l’esmentat problema, decideix instal·lar un sistema de videovigilància ocult, a les caixes per confirmar les seves sospites. Els treballadors no són advertits d’aquesta instal·lació, encara que sí que són informats de la instal·lació d’altres càmeres situades a les entrades de la botiga (control de clients). Aquestes càmeres ocultes van captar diferents treballadores que per si mateixes o ajudades per altres companyes o per clients, s’apropiaven de productes de l’empresa sense pagar-los. L’empresa es reuneix amb totes les treballadores implicades i mostra les imatges que prèviament s’havien visionat per la direcció de l’empresa i pels representants dels treballadors. Les 5 treballadores són acomiadades (però 3 d’elles signen un acord en el qual es comprometen a no impugnar l’acomiadament a canvi que l’empresa no iniciï accions penals en contra seu. Però malgrat l’acord, totes les treballadores presenten demanda d’acomiadament, sent declarada la procedència en totes les instàncies judicials, per considerar la mesura proporcional.

Quines conclusions va treure l’Alt Tribunal Europeu? Doncs que en aquest assumpte hi ha hagut una vulneració del dret a la intimitat i els reconeix una indemnització de 4.000 euros a cadascuna per danys morals, però el tribunal considera, per altra banda, que no hi ha vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva (s’han aportat altres proves que demostren que la conducta és digna de sanció) perquè les demandants han tingut un procés just i en conseqüència els acomiadaments són procedents. Però, per quin motiu l’Alt Tribunal considera que s’ha vulnerat la vida privada de les treballadores?

Per dues raons principals:

1. Que les treballadores tenien dret a ser informades de forma prèvia, explícita, precisa i inequívoca de l’existència de la instal·lació de les càmeres que monitoraven la seva activitat i en aquest cas concret no es va fer. Aquest deure d’informació l’imposa la Llei de Protecció de Dades i té per objectiu no només garantir la mateixa intimitat i privacitat, sinó també els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició.
2. I també en aquest cas concret, no es compleix amb el criteri de proporcionalitat establert per la Llei Orgànica de protecció de Dades Personals (LOPD), ja que la instal·lació de les càmeres secretes va afectar tots els treballadors de forma indiscriminada i perllongada, sense que existís una prèvia sospita (perquè les mesures de control realitzades puguin ser vàlides en un procediment judicial s’ha de posar tots els mitjans a la seva disposició per tractar de limitar el control a aquell o aquells treballadors que raonablement poguessin estar cometent actes punibles).

L’Alt Tribunal afegeix que els Tribunals Espanyols no van realitzar una ponderació justa entre el dret de les treballadores al respecte a la vida privada dels empleats i del dret de direcció, organització, control i protecció que tenen les empreses de la seva propietat. No oblidem que la validesa del control empresarial passa per l’obligació d’informació prèvia del treballador i la necessitat que el control sigui idoni (mesura apropiada per aconseguir l’objectiu), necessari (és a dir, que no hi hagi una altra mesura més moderada per aconseguir l’objectiu) i proporcional (que es derivin més beneficis per a l’interès general que perjudicis sobre altres béns o valors en conflicte). Si és ben cert que l’empresari té tot el dret que li dóna la normativa laboral a instal·lar càmeres per protegir el seu patrimoni, no és menys cert que sempre s’ha de fer amb el màxim respecte als drets fonamentals dels treballadors.

En relació amb si els acords transaccionals es van obtenir sota coacció de denunciar els fets a la justícia penal (tal com van denunciar les demandants), l’Alt Tribunal prescriu que l’oferta de l’empresa suposa l’exercici legítim del dret a decidir o no en un procés penal contra unes treballadores que ja han admès voluntàriament la participació en els robatoris. La resolució d’Estrasburg suposa un toc d’atenció al sistema judicial espanyol, perquè actuï amb major contundència en la defensa dels drets fonamentals dels treballadors, com són el dret a la intimitat i a la privacitat.