x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICAD?ART
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Fina Miralles

Actualitzada 20/03/2018 a les 10:52

Als dos Premis Nacionals de Cultura vinculats a Lleida caldria afegir un tercer, en la figura de Fina Miralles. Membre destacada de la generació d’artistes conceptuals catalans dels anys setanta, Fina Miralles (Sabadell, 1950) té uns vincles molt estrets amb Agramunt donat que la seva família materna conservava de generacions ençà la finca de Serrallonga.

Com artista conceptual va participar de l’activisme dels anys setanta amb una referència sempre constant a la relació amb la natura. L’any 1973, per exemple, es va enterrar mig cos en una acció titulada Dona-Arbre i l’any 1975 es va recobrir tota ella de palla en una altra acció: Recobriment del cos amb palla, talment com una metamorfosi d’Ovidi. El punt més àlgid de la seva trajectòria va ser la seva participació en el Pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1978.

Va ser a través de les seves vivències en aquesta masia que Fina Miralles va establir un vincle mot estret entre Natura i Art, amb obres que exposava a les seves mostres barcelonines, com Paisatge de Serrallonga del 1973. Paisatge farigola del 1979 o les aquarel·les de la sèrie Paisatge d’Agramunt i dibuixos de l’any 1988, obres que encara ara es poden veure a les façanes dels edificis dels Pardals agramuntins en la intervenció que va fer-hi l’any 2016. Just fa un mes s’han presentat les seves obres escrites completes, en diversos volums, on parla de Serrallonga, i per a l’any vinent, el MACBA anuncia una retrospectiva de la seva trajectòria.

“Al tornar de Venècia, a finals del mes de juny del 1978, vam anar a Serrallonga per passar la resta de l’estiu.”, diu l’artista.

“Serrallonga és la casa que havia heretat de la meva mare, ella de la seva mare i la meva àvia de la seva. Jo era la quarta generació de mares a filles.

La finca té camps d’ordi, un alzinar i a la nit, tota l’òrbita celeste, la Via Làctia amb més de mil milions d’estrelles. Les postes de sol, amb ombres allargades, les garses, les òlibes, els falcons, els conills, la guineu, les alzines, els roures, el secà, sense aigua corrent, sense llum elèctrica, apartades del món, vivíem a l’edat mitjana, com al segle X o XI, completament integrades al camp, a la natura, a la terra. Fèiem olor de foc a l’hivern, de terra i palla a l’estiu, de fulles i pluja a la tardor, de farigola a la primavera.

Allà vaig aprendre a contemplar, a veure l’invisible visible.

Invisible no vol dir que no hi és, vol dir que no es veu, de ser-hi hi és sempre. Solament el pots veure si t’endinses a poc a poc dins del bosc, dins la naturalesa del bosc i dels arbres, entrant dins la seva vibració o energia vital. Llavors hi veus, i l’invisible es fa visible. Un cop has passat la frontera, tot és i es veu d’una altra manera, tot forma part de tot, tu mateix entres dins d’aquesta atmosfera íntima de relació amb tot el que t’envolta, amb tot el que és viu.

Unida per sempre més a la gran unitat formes part del món que ha existit des de temps immemorial. Així és com vaig aprendre a ser arbre, pedra, terra, fang, llavor, collita, nit, aire, ocell i dona. Dona de la terra, parlant el mateix llenguatge, el silenci, la cançó de l’aire, la música de l’aigua, les formes del vent, les fulles i les plomes, el vol dels ocells.

Serrallonga era jo i jo era ella, aquell trosset de terra que m’ha sigut donat per diluir-m’hi, per retrobar-me. M’ha obert la porta al Sagrat, al més profund de l’ànima humana, a la unió i comunió, a fondre’m per ser un de sol, fondre’m amb la vida i ser amb ella per sempre.”

“El juliol i agost del 1987 a Agramunt. Vaig començar Les suites. Sortia a passejar amb papers, mida postal, i llapis i feia dibuixos dels diferents llocs i després a casa els simplificava fins a arribar a les mínimes línies, també els hi donava un toc de color amb pintura a l’oli. Vaig escollir alguns d’aquests dibuixos per fer teles de gran format. A la tardor ho exposava a Agramunt, al Mas Vell.”

“Mitjans d’agost, a ple estiu comença un caminet que s’endinsa en un bosc d’alzines, oliveres, lledoners i falgueres, falcons i garses.

Òliba, so nocturn, record de la casa, de la terra, dels sembrats d’ordi i blat. Serrallonga, mare i mestre del coneixement ocult, del vibrar de les estrelles. Tu ets jo i en mi et porto, la meva arrel en tu prospera i esdevé flor, fruit i llavor d’eternitat.”

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre