x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • MIQUEL ÀNGEL ESTRADÉ I PALAU
Senador d’Esquerra Republicana de Catalunya

Els qui fracturen, acusen de dividir

Actualitzada 09/04/2018 a les 18:05
Els qui fracturen, acusen de dividir

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Els qui fracturen, acusen de dividir

SEGRE

Els unionistes i els espanyolistes totalitaris insisteixen que Catalunya és avui una societat dividida per culpa de l’independentisme. D’entrada, Catalunya no està avui pas més dividida que els EUA de Trump o la Gran Bretanya del Brexit, dues societats amb un gran currículum democràtic i un sistema de contrapoders que ja voldríem que tingués la democràcia espanyola. D’altra banda, si bé la constitució d’una república avui divideix electoralment els catalans, només és perquè els partidaris del Regne d’Espanya no han permès mai que els grans consensos del catalanisme (compartits fins fa poc per 2/3 dels votants pel cap baix) gaudeixin d’una traducció institucional i jurídica. Aquests consensos eren: 1. Catalunya és una nació (per tant és un subjecte polític), 2. El català és la seva llengua pròpia i la mateixa dels Països Catalans i ha de ser vehicular a l’ensenyament i preferent a l’administració (sense detriment de la cooficialitat del castellà), 3. Catalunya ha de tenir sobirania fiscal per tal que el seu autogovern no tingui els peus de fang, 4. Catalunya té dret a manifestar a les urnes quin futur vol (incloent-hi una república sobirana), 5. El franquisme va ser un règim criminal que a més de perseguir els republicans volia anorrear la cultura i la llengua catalanes i requereix rescabalar sense recança les víctimes.

Aquests cinc grans consensos bàsics mai no han estat acceptats per l’Estat. Per això, l’Estatut del 30 de setembre del 2005, aprovat pel 90 per cent del Parlament, avalat jurídicament pel Consell Consultiu i per tots els sindicats i les patronals catalanes, només sortir de Catalunya ja va ser mutilat a les Corts espanyoles. De fet, els mateixos socialistes van ser incapaços de defensar a Madrid allò que havien votat a Catalunya. Més tard, un TC instrumentalitzat pel PP el va acabar de rematar.

Cal recordar que els unionistes només s’han avingut a reconèixer Catalunya com una nació cultural, però mai com un subjecte polític perquè trencaria el concepte sagrat de nació espanyola única. En l’àmbit lingüístic, si bé han defensat la immersió, no han aconseguit que Espanya respecti que allò que es parla al País Valencià, les Illes o l’Aragó també és català, o que els mitjans de comunicació en català cobreixin tot el domini lingüístic. Respecte al finançament, tampoc no han reconegut mai el dèficit fiscal crònic que pateixen els Països Catalans i només han proposat pedaços per resoldre’l. El dret a celebrar un referèndum sobre la sobirania, encara que sigui consultiu, tampoc no l’admeten. I s’han negat reiteradament a anul·lar els judicis del franquisme, per tal de desvirtuar la legitimitat republicana que tant predicament té a Catalunya.

Però si l’unionisme socialista ha optat per oposar-se a aquests consensos, tot i tenir un suport molt ampli, l’espanyolisme catalanòfob del PP i Ciutadans ha anat i vol anar encara més enllà: estan disposats a esclafar aquests consensos encara que aglutinin el 70 o el 75 per cent dels ciutadans catalans. Justificaran si convé tot tipus de repressió policial i judicial invocant el dret de l’Estat a criminalitzar els fonaments més profunds de la catalanitat si amenaça la seva concepció de pàtria. Ja han manifestat que volen acabar amb l’actual sistema escolar o comunicatiu català, perquè sostenen un relat nacional propi incompatible amb la seva idea d’Espanya. Malgrat que representen una minoria social i política a Catalunya, atien la catalanofòbia de la majoria demogràfica espanyola per tal que l’Estat els permeti imposar-se a Catalunya

Davant d’això, s’ha de recordar que el catalanisme ha esdevingut ja majoritàriament republicà i independentista, perquè si allò que concitava consens i gaudia d’una majoria aclaparadora no ha estat ni és possible obtenir-ho mitjançant una reforma constitucional, per molts només resta assolir-ho amb un estat propi en forma de república. Els partits unionistes com el PSC/PSOE i els espanyolistes totalitaris com el PP i Ciutadans, que sempre s’han negat obstinadament a reconèixer els consensos esmentats, són, doncs, els qui estan fracturant la societat catalana. Perquè allò que fractura (i per tant trenca) no és pas votar, sinó que allò que vol la gran majoria no es pugui votar ni expressar electoralment. És a dir, una societat s’esberla quan allò que ambiciona una majoria no hi ha manera de poder-ho assolir mitjançant les urnes i les negociacions. La minoria espanyolista a Catalunya ha bloquejat qualsevol solució negociada invocant una Constitució que saben perfectament que una minoria demogràfica nacional com la catalana, mai no podrà canviar d’acord amb les seves regles del joc. Ens han empès a triar entre submissió o rebel·lió.

No hi ha dubte, doncs, que el republicanisme sobiranista només és l’expressió més desacomplexada i valenta del sector majoritari del catalanisme tradicional que ha vertebrat i ha fet prosperar la nostra societat, davant la incapacitat o la malvolença d’unionistes i espanyolistes viscerals per donar una resposta satisfactòria a les demandes democràtiques, culturals i econòmiques històriques dels catalans. Ha estat la reacció lògica dels qui hem conclòs que si al seu estat (perquè és evident que no volen compartir-lo) només hi cap una nació, necessitem un estat propi per a la nostra. Dels qui ens han ensenyat que si la plenitud oficial i social d’una llengua depèn de tenir un estat que l’hi garanteixi, ens vulguem deslliurar de l’estat que no garanteix la del català. Dels qui hem descobert que si en nom de la solidaritat que imposa l’estat es pot justificar l’espoli fiscal de Catalunya, cal tenir un estat propi on prevalgui un model de solidaritat que no ens penalitzi. Dels qui hem constatat que si des d’Espanya només es conceben les infraestructures en clau radial, si les volem reticulars, ens cal dissenyar-les des de Catalunya. Dels qui sabem que si dins l’Estat espanyol no podrem decidir mai lliurement el nostre futur, hem de posseir un estat que ens permeti decidir-lo sempre.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre