Dolors Junyent

Hi va haver una època, diríem gloriosa, per a la ciutat de Barcelona, on el carrer Consell de Cent era sinònim de galerisme artístic de qualitat. Entre el tram de rambla Catalunya a Balmes s’hi concentraven els principals marxants d’art... Salvador Riera de la Galeria Dau al Set, les Sales René Metràs i molt especialment l’ampla Gaspar, i a la vorera del davant la galeria Eude. Aquest tram era l’epicentre, on després se sumaria la Galeria Ciento, i ja a la rambla Catalunya la Joan Prats, que va tenir una aura especial, al ser l’antiga botiga de barrets de Joan Prats, redissenyada per l’arquitecte Josep Lluís Sert i la galeria Trece, que va acollir la primera mostra de Miquel Barceló. En aquests espais barcelonins va desenvolupar-se el pas de l’art dels anys seixanta als vuitanta. Tot passava per aquest epicentre, només ampliat, quan la Maeght va obrir al carrer Montcada. Totes aquestes sales optaven per fer exposicions individuals, majoritàriament, i pretenien mostrar el bo i millor de l’art més innovador.

En aquesta eufòria artística, al carrer Aragó, just al davant del que després seria la Fundació Antoni Tàpies, va obrir sala l’any 1978 Dolors Junyent. La seva decisió no va ser la d’oferir artistes dels vuitanta, sinó que optà per presentar clàssics de la modernitat de l’art català i de l’Escola de París. A l’haver-se mantingut en aquesta línia va consolidar un fons artístic que li permetia exposar obres importants de Joaquim Mir o d’Anglada Camarasa, al costat de pintures d’Antoni Clavé o Pere Pruna. Tothom qui volia col·leccionar obres d’aquests autors, trobava a la seva galeria la garantia d’una obra autèntica, ben documentada i de qualitat. A força de fidelitat tenia fil directe amb els mateixos artistes i els seus especialistes, i en molts casos, com en el de Clavé, hi va ser una apassionada entusiasta.

En aquells anys vuitanta els galeristes maldaven per organitzar-se, i primer de tot, abans del fenomen de les Olimpíades, el principal era organitzar-se com a Gremi. Dolors Junyent va jugar llavors un paper principal, compartit amb Antoni Botey i Joan Anton Maragall. La base era reunir els espais professionals i evitar anomenar galeria d’art qualsevol espai expositiu sense garanties. Una vegada aconseguida la creació del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, que abastava tot el territori, hi va seguir un reguitzell de subdivisions dels galeristes catalans, amb la creació posterior de les Galeries d’Art de Barcelona, on principalment hi havia les del Carrer Consell de Cent, i més endavant galeries emergents. Dolors Junyent va estar sempre al capdavant del Gremi de manera molt estimada, i finalment va ser presidenta honorífica, cosa que diu molt a favor seu.

Després vingué el debat sobre fer una gran fira d’Art a Barcelona, intentant posar-se al dia com a Madrid. Tot anava d’esquena en aquest tema, fins que el Gremi va impulsar amb la Fira de Barcelona Artexpo. Dolors Junyent hi va estar també sempre al capdavant, fins que la prioritat d’Arco va impossibilitar un futur per a aquesta fira barcelonina.

Dolors Junyent i el seu marit varen morir fa unes setmanes en un accident de trànsit, i és ara quan ens toca parlar en passat. Dolors Junyent ens ha deixat. De tota aquella fornada de galeristes del carrer Consell de Cent ja pocs en queden. Va marxar René Metràs, Salvador Riera, els vells Gaspar i Marisa de la Ciento. Ara molts d’aquells espais són restaurants o establiments de roba.

Fa molta pena de pensar-hi. Allà on hi havia el restaurant Orotava amb els murals de Miró, o a Dau al Set, que tantes bones exposicions havia acollit, hi veus comerços sense aura. La galeria Dolors Junyent continuarà oberta, com a sala d’exposicions, i el relleu generacional està garantit. Ella va prendre una opció artística específica i va aguantar millor el cop de la crisi que aquelles galeries que semblaven eternes. L’art de qualitat, aquelles obres d’artistes majors, no caduca.