En defensa dels CDR

Continuen passant coses molt gruixudes en la política del nostre país. A les quals, malgrat fer mesos que duren, no ens hem d’acostumar. De les quals la política municipal no s’ha d’inhibir, perquè és política abans que municipal. I que el nostre grup té molt presents. Entre aquestes coses molt gruixudes, que el sistema judicial fa política. Impulsats pel Govern espanyol, amb l’aplaudiment unànime i entusiasta de PSOE i Cs, fiscals, policia judicial i jutges continuen en la seua pretensió d’alterar i subvertir allò que les urnes han dictat a Catalunya. Encara més: intensifiquen l’onada de repressió que han endegat les estructures de l’Estat contra el moviment democràtic independentista, onada que compta no només amb el suport dels tres grans partits que donen suport al govern central, sinó també amb la col·laboració dels grans mitjans d’informació espanyols i alguns de catalans, que difonen informacions i opinions que criminalitzen un moviment d’ampli suport social a Catalunya com és l’independentisme republicà. Un moviment pacífic i no violent que des de l’Estat espanyol només s’ha sabut contrarestar amb la repressió, la persecució i l’aplicació de represàlies. Demostrant la seua decrepitud i la seua fòbia a la democràcia. La penúltima, que dies enrere la Fiscalia de l’Audiència Nacional va arribar a acusar de terrorisme, rebel·lió i sedició diversos membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR), argumentant que les seues actuacions posen en perill la pau pública, alhora que els defineix literalment com a “elements subversius de l’ordre constitucional”. En aquestes investigacions, van ordenar a la Guàrdia Civil que detingués diversos membres dels CDR, equiparant les seues actuacions de protesta en les mobilitzacions de les darreres setmanes amb la violència de la kale borroka... La focalització de la persecució judicial i policial en els CDR és un gir en l’estratègia de l’Estat, després de veure com la justícia europea desacreditava el procés judicial pilotat des del govern del PP, rebutjant les diverses euroordres dictades per a l’extradició del President Puigdemont, les conselleres i consellers Serret, Ponsatí, Comín i Puig, i l’exdiputada Rovira. D’altra banda, qualificar les accions dels Comitès de Defensa de la República (CDR), com ara l’aixecament de barreres dels peatges o els talls d’algunes vies de comunicació, com a actes de terrorisme suposa un insult a les víctimes del terrorisme i una banalització d’aquest fenomen. Davant el que es pot considerar una involució democràtica, promoguda per un govern espanyol tacat per la corrupció i incapaç de dialogar i a la qual serveixen de coartada un PSOE i un Cs immersos en la mateixa dinàmica autoritarista, s’han aixecat diverses veus de denúncia, i no només les dels mateixos CDR. També de nombrosos juristes, com els del col·lectiu Drets.cat, que denuncien que s’aplica arbitràriament el codi penal, es fa ús partidista de la llei i s’altera el significat dels mots i la voluntat del legislador. O el mateix Parlament de Catalunya, on s’ha anunciat que es presentarà una resolució de denúncia a la criminalització dels CDR. Les accions dutes a terme pels CDR (protestes, mobilitzacions, actes de desobediència pacífica i de resistència no violenta) són formes d’acció política absolutament legítimes, pròpies d’una democràcia madura. Per això, quan l’Estat utilitza els cossos policials i instàncies judicials contra els CDR, està vulnerant els drets civils i polítics de la ciutadania, tot criminalitzant la protesta social i atacant la llibertat d’expressió i de manifestació i la llibertat ideològica. Certament, els grups polítics a l’Ajuntament de Lleida no restem aliens a aquesta situació. Per acció o per omissió, ens concerneix a tots. De fet, va quedar demostrat fa uns dies en la presentació d’un llibre, en què els regidors del PP, Ciutadans i PSC-PSOE presents no van aplaudir l’autor perquè havia demanat que l’Estat deixés de vulnerar els drets civils a Catalunya i alliberessin els presos polítics. Que la dreta unionista mostrés desacord era esperat; que ho fessin Àngel Ros i Joan Gómez, desesperant. Ja és habitual, però no per això deixa de ser esperpèntic. En nom de la reforma de la Constitució, van donar suport al 155 (i on és la reforma?). En nom de la legalitat, avalen que se’n faci una interpretació tendenciosa (i on és el compliment de la llei?). En nom de la normalitat democràtica, van acordar violentar-la dissolent el Parlament (i on és la normalitat?). En definitiva: en nom de l’esquerra, han pactat amb la dreta. Perquè Rajoy no hauria pogut aplicar el 155 amb tanta contundència sense el suport dels dirigents socialistes. Ras i curt: Sánchez i Iceta són còmplices necessaris de la involució. Com Ros, Gómez o Mínguez. Còmplices i inductors. Com el secretari d’organització del PSC-PSOE, Salvador Illa, que ha parlat d’insurrecció, buscant donar més artilleria a fiscals i jutges contra el moviment independentista, igual que PP o Cs quan parlen d’acte tumultuari, de colp d’estat, de rebel·lió... On pareu els càrrecs i militants catalanistes del PSC a Lleida? Estic segur que encara en sou uns quants. Reaccioneu. Digueu als vostres dirigents que no donin més cobertura als tardofranquistes i als neofalangistes. I que deixin de criminalitzar els CDR.