Els pressupostos més socials de la història

Els PGE2018 són els Pressupostos més socials de la història. 7 de cada 10 euros es destinen a despesa social. Com diu el President Rajoy, aquests són els Pressupostos que li hauria agradat fer el 2011 quan va guanyar les eleccions, però llavors el govern socialista de Zapatero havia portat Espanya a punt de la fallida. El dèficit estava disparat en l’11 per cent i estàvem a punt de ser intervinguts. I és que la nostra pertinença a Europa, a la qual hem hagut de cedir sobirania, ens aporta grans avantatges, però també obligacions; entre les quals la d’ajustar els Comptes Públics, com tots els Estats Membres. Per això Grècia, Portugal i Irlanda van haver de retallar les pensions en un 40%.

El primer gran èxit del Govern de Rajoy va ser resistir-se a la Intervenció i, a través de polítiques de reducció de la Despesa Pública i reformes adequades, impulsar el creixement econòmic i la creació d’ocupació, que l’últim any ha crescut en 592.000 llocs de treball, la qual cosa ha permès que Espanya complís amb Europa, sortís del dèficit excessiu i pogués complir també els acords amb les CCAA i les Entitats Locals, a les quals s’amplia la dotació en 4.248 MEUR.

En matèria fiscal, el mínim exempt de tributació passa de 12.000 a 14.000 euros i s’incrementen les reduccions per a rendes entre 14.000 i 18.000 euros, la qual cosa beneficia 3,5 milions de contribuents que gaudiran d’un estalvi mitjà anual de 440 euros. Els ajuts fiscals a 625.000 famílies s’articulen a través de tres nous xecs: el de família nombrosa, que amplia en 600 euros la deducció actual de 1.200; el de guarderia fins a 1.000 euros a l’any per a mares treballadores amb fills d’entre 0 i 3 anys i el de cònjuge amb discapacitat, que tindrà una nova deducció per 1.200 euros.

144.834 MEUR, quatre de cada deu euros dels PGE del 2018 es destinen al pagament de pensions. Un total de 6.730.000 pensionistes –2 de cada 3– es beneficiaran de la pujada d’un 3 per cent fixada per a les pensions mínimes i no contributives, el doble de l’IPC esperat per al 2018. Les pensions de viudetat pujaran un 3,85% i entre l’1 i l’1,5% pujaran altres pensions en funció de la seua quantia i nivell. A més, un milió de pensionistes es beneficiarà de la reducció de l’IRPF. Convé aclarir que, des que va entrar en vigor l’índex de Revalorització de les Pensions (IRP), en tres anys s’ha guanyat poder adquisitiu i en un s’ha perdut; però, en conjunt, s’ha mantingut.

Convé també recordar que el Pacte de Toledo subscrit el 1995 pel Govern del PSOE de Felipe González poc abans de la victòria del PP d’Aznar, situava fora de la contesa electoral el debat de les pensions. Ara s’ha trencat el Pacte demagògic i irresponsablement, però el nostre model de pensions és viable i solidari amb els més desfavorits, com s’ha demostrat en aquests Pressupostos i ha de ser sostenible perquè les pensions d’avui no comprometin les pensions del futur. Per això, el binomi ocupació-pensions és indissociable. Per això Zapatero les va haver de congelar el 2010 i aquell any els pensionistes van perdre un 2,9% de poder adquisitiu, que és el que va pujar aquell any l’IPC.

Els joves són també objecte d’atenció preferent en aquests Pressupostos amb importants augments en les dotacions per a beques, reducció de les taxes universitàries per un import de 870 MEUR i ajuts de 430 euros mensuals com a complement de la garantia juvenil. Són uns Pressupostos que no releguen ningú. Els autònoms comptaran amb nous i importants estímuls i es contempla a més la justa equiparació salarial de totes les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, l’estabilització i reposició de l’Ocupació Pública i l’increment salarial dels funcionaris públics del 8,79% en tres anys.

Aquests Pressupostos no van de rotondes, encara que s’inclouen les imprescindibles a l’N-240 i les dotacions necessàries per impulsar, entre d’altres, el desdoblament d’aquesta via i l’avenç de l’A-14. És cert que la inversió en infraestructures a Lleida ha baixat; però és perquè l’AVE, el Segarra-Garrigues i el Túnel de Vielha són ja una realitat.

No, no són, com diu l’oposició, uns Pressupostos ideològics; precisament, l’única raó per rebutjar-los són els motius ideològics i els motius d’aquests patriotes de nyigui-nyogui incapaços de formar un Govern i Pressupostos aquí i que només van a Madrid a desconnectar i a votar en contra dels pensionistes, els joves, els funcionaris i la resta de catalans. Perquè els importen un carall!