x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICAD?ART
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Antoni Abad, mesura per mesura

27/05/2018 a les 05:23

L

’ Antoni Abad sempre ha treballat per sèries: les Vegetacions del 1981, les Pintures trenades del 1983 al 1985, les Escultures mal·leables, les de Mecalux, les cadires, i a començaments de la dècada dels anys noranta un seguit d’accions de mesurar l’espai, que ara recupera i antologa la Fundació Suñol de Barcelona, al seu nivell zero, i que daten entre 1992 i 2015, tot i que l’època central d’aquest projecte és de mitjans dels noranta, i a les quals a poc a poc va anar introduint una aproximació a la tecnologia informàtica que ha desenvolupat d’ençà d’aquesta darrera constant de mesurar, que va significar encara una presència física d’extensió escultòrica.

L’ any 1994 va exposar a la galeria Antoni Estrany de Barcelona la mostra En la mesura del possible. Utilitzava un nou material-objecte: la cinta mètrica i aquesta nova idea de mesurar. La cinta, com anteriorment havia estat l’escuma, el Mecalux o les cadires, era un objecte reconegut, cromàtic i que permetia la mal·leabilitat per esdevenir idea d’escultura. En aquella mostra volia indicar com la mesura pot apropiar-se les col·leccions d’obres d’art; s’hi exposaven obres de la col·lecció del galerista i la intervenció consistia a col·locar a una alçada superior als quadres unes cintes mètriques que, de paret a paret frontal en els seus eixos paral·lels i perpendiculars, reticulaven l’espai com una intervenció arqueològica. L’espectador visitava l’exposició sota la mesura d’aquestes cintes que ideològicament prenien mesures de la unitat i la particularitat de la col·lecció.

Posteriorment, l’escultor va aplicar aquest projecte de mesura a la seva vida privada, íntima. Va voler quantificar les distàncies recorregudes al llarg dels actes del dia. El resultat va ser exposat per primera vegada a la galeria Antoni Estrany de nou, i va optar per una formalització visual a través d’imatges en moviment (videogràfiques) de l’acció del moviment de la mà, oberta i tancada, mentre es desplaça per apamar, i una segona representació mitjançant una còpia hiperreal en alumini de la seva mà oberta i tancada, que es repetia horitzontalment al llarg de la paret, tantes vegades com llarga era l’acció mesurada.

Va obtenir després la Beca Endesa i va presentar el projecte De fuerza mayor, que va exposar al Roser en format videogràfic. Antoni Abad s’escapava i tornava a la vegada de l’escultura, per ampliar-la ara a la imatge. Com mai havia fet. Al Roser va projectar l’obra Últimos deseos, datada l’any 1995. La perspectiva d’un funàmbul que travessa la corda, la presència del nu i la fotografia Una giornata particolare accentuava, a més de la metodologia, el discurs del cos, i a través seu una aproximació existencialista i pulsional de l’obra d’art: el vertigen, el perill, el buit, la manca de protecció, l’obligació de seguir una línia, els dubtes. La sèrie es va ampliar amb tres nous treballs: Últimes coincidències, una fotografia d’un primer pla de dues mans agafades, Sísif i De fuerza mayor.

Moltes d’aquestes obres s’exposen ara a la ciutat de Barcelona, en un espai en el qual Antoni Abad ja havia intervingut l’any 1993, quan la Fundació Suñol no havia estat rehabilitada, mesurant una escultura-cadira de bronze d’Antoni Tàpies.

La cronologia arriba fins al moment d’incorporar La música, feta a Roma el 2015, i un diaporama verificat per Eugeni Bonet, que fa de comissari del projecte.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre