Turquia, una fràgil economia davant una cita electoral

Recep Tayyip Erdogan va sorprendre tothom en convocar anticipadament per al 24 de juny unes eleccions presidencials i legislatives que estaven previstes per al novembre del 2019. Les raons són tant polítiques com econòmiques.

Erdogan pretenia capitalitzar el fervor nacionalista desencadenat després de l’èxit de la seva intervenció militar a Síria per desallotjar les forces kurdes que ocupaven Afrin i aspira, després de setze anys en el poder, aconseguir un altre mandat de cinc anys que li permeti superar el període liderat per Mustafa Kemal Atatürk (1923-1938). Somia presidir els actes commemoratius del centenari de la Turquia moderna fundada per aquell l’octubre del 2023. La votació del 24 de juny tindrà lloc continuant vigent un estat d’emergència que va ser prolongat el 18 d’abril, per setena vegada des del cop d’estat de 15 de juliol del 2016. Des d’aleshores, el règim va impulsar una deriva autoritària i populista i, en cas de reelecció, Erdogan gaudirà d’una acumulació de poders aprovada per un escàs 51,4% dels vots emesos en el referèndum del 16 d’abril del 2017. S’obrirà una etapa amb un règim presidencial fort que deixarà enrere nou dècades de tradició parlamentària.

Però la principal raó d’avançament electoral és el deteriorament financer patit des de principis d’any. La 17a economia mundial, entre les més dinàmiques del G20, anava vent en popa. El PIB va créixer fins a un 7,4% el 2017 després de fer-ho un 3,3% el 2016. Un creixement impulsat per una sòlida demanda interna i una creixent inversió privada, facilitada per la baixada d’impostos i un fàcil accés al crèdit, al seu torn, va tornar el turisme internacional. El Govern també va invertir en grans infraestructures; més autopistes, el pont Yavuz Sultan Selim sobre el Bòsfor, el nou i colossal aeroport d’Istanbul, a punt d’obrir-se, etc. Un gran cabal inversor que va disparar els dèficits públics i l’endeutament en dòlars de les dinàmiques empreses turques i dels seus bancs prestataris.

Turquia és una de les economies emergents més afectades pels canvis de la política monetària dels Estats Units amb unes pujades dels tipus d’interès per part del FED que reforcen la cotització del dòlar davant les altres divises i atreuen capitals procedents d’alguns països emergents.

El sobreescalfament de l’economia i el deteriorament del quadre macroeconòmic, amb una inflació del 12,5% al maig, va fer saltar les alarmes. El Banc Central va apujar el 7 de juny els tipus d’interès fins al 17,75% per frenar un procés inflacionista i una pujada dels preus que afecta els ciutadans. També la lira turca va caure més del 20% davant el dòlar des del gener. La pujada dels preus del petroli va disparar la factura energètica en dòlars, que representa un terç de les seves importacions i les inversions estrangeres directes es van frenar al reduir-se des de 13.300 milions el 2016 a 10.880 milions el 2017.

Les agències de qualificació internacional, com Fitch i Standard & Poor’s, van avisar sobre la vulnerabilitat d’uns sectors financers i empresarials excessivament endeutats i, encara que Turquia està avui millor preparada que quan va afrontar la dura crisi financera del 2001, aquells sectors es veuen obligats a reestructurar-se i a pagar més per tornar el seu deute en dòlars.

Els mercats sospiten sobre la plena independència d’un Banc Central potser pressionat per un Erdogan que, davant de la cita electoral, fins i tot va repartir bons a 12 milions de pensionistes i insisteix en la construcció d’un altre megaprojecte canal del Bòsfor de 45 quilòmetres que connectaria el mar Negre i el mar de Màrmara. Però més enllà de les turbulències financeres, persisteixen riscos polítics que retreuen els inversors. La deriva autoritària i la creixent islamització del país l’allunyen de la Unió Europea i l’atansen a Rússia i a Àsia. La construcció d’una mesquita al cor d’Istanbul, que va encarnar els principals fets històrics del país, és un avís per a navegants. Turquia és membre de l’OTAN però va adquirir 400 míssils russos per al seu sistema de defensa i Rosatom construeix una central amb quatre reactors nuclears amb un cost de 20.000 milions que s’obriran el 2023. Turquia, que va firmar un acord d’associació el 1987, va aconseguir l’estatus de candidata a l’adhesió el 2004. Les relacions econòmiques van créixer amb la UE com el seu primer soci comercial i inversor. Es van obrir les negociacions de 14 dels 35 capítols del previst acord d’adhesió, però només se’n va tancar un i la resta continua bloquejada des del 2016. Diversos estats, entre ells Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Àustria, Grècia i Xipre, així com una part significativa de l’opinió pública, s’oposen a una plena adhesió de Turquia. Ja no és vista com un soci “polític” fiable, la qual cosa va molestar la interferència d’Erdogan en alguns processos electorals, mitjançant l’organitzada diàspora de sis milions de turcs acollits dins de la UE. En canvi, mereix reconèixer que Ankara va complir l’acord firmat el març del 2016 per controlar allau d’emigrants cap a Europa per les rutes del sud-est.

Les tensions van tornar a aflorar durant la cimera UE-Turquia celebrada el 26 de març a Varna (Bulgària), convertida en un diàleg de sords. La bretxa política entre les dos parts continua obrint-se. I les eleccions del 24 de juny mostraran quin és l’actual nivell de suport intern al nou califa Erdogan.