Com la vida mateixa

Autèntic. Aquesta seria la definició més justa per definir el cinema llatinoamericà en general, i aquí, el brasiler en particular. És un cinema que no s’amaga darrere de gran parafernàlia, és senzill i sense modes, pertany al món real i aquesta autenticitat és la que li atorga un segell d’indiscutible originalitat. Són històries quotidianes, del barri, del carrer, de la casa del costat, de famílies de carn i os que riuen i ploren, que ballen i estimen, que es carreguen de problemes comuns, que salven el dia a dia des dels seus sentiments i contradiccions, en ocasions des de la saviesa de la qual aprèn i no pontifica, deixant espai per a la proximitat, perquè tot flueixi amb els dies viscuts. Siempre juntos (Bezinho) ens remet a una família modesta brasilera formada per un matrimoni i els seus quatre fills i algun parent més, acollit per un drama de maltractaments que la pel·lícula no explora en profunditat perquè, dins de les contrarietats que es presenten, aquest treball amb ànima del realitzador Gustavo Pizzi pretén mirar cap endavant, buscar aquest punt agradable que cohesioni la família, que ofereixi més alegries que penes. Cal fer front a la marxa del fill gran, jugador d’handbol i fitxat per un equip alemany, als somnis trencats d’un marit que persegueix un futur millor, a davallades anímiques. Això s’aconsegueix sobretot gràcies a una mare –excepcional Karine Teles– columna vertebral d’aquest treball cinematogràfic, tan humana, tan veritable, tan propera, tan forta i tan vital que cal voler-la a tota hora. Cromàtica, natural, carregada de color com un dia amb la teua gent, positiva, així és aquesta pel·lícula. Com la vida: sense adulterar, ni més ni menys.