Temporers dormint al carrer

Aquest estiu hem tornat a veure temporers dormint als carrers de Lleida. Una situació que ens preocupa i neguiteja, no pel fet en si de veure gent dormint a l’espai públic, el que ens regira els budells és veure quina ciutat som i quin model d’acolliment i respecte pels drets de les persones tenim.

Realment és decebedor i esgotador que ens trobem cada estiu davant de la campanya agrària reclamant solucions, recursos, estratègies per donar resposta als treballadors de la fruita que venen temporalment a guanyar-se la vida. I mai tan ben dit. Els temporers treballen, amb o sense contracte, de forma continuada o discontínua, per una o diverses empreses i amb situacions administratives diverses, molts, possiblement, per subsistir durant el llarg hivern. I causes i casuístiques diverses es troben dormint als nostres carrers.

No sabem si aquesta campanya serà més o menys complicada que les anteriors, però, en tot cas, no podem normalitzar ni sostenir aquesta situació. Aquest any el govern municipal ha volgut concentrar el seu hàbitat als Camps Elisis, situant l’Oficina única d’Atenció al temporer a un pavelló dels Camps Elisis, on hi ha també servei de dutxes i de guarda-roba i on reben, sigui dit de pas, una atenció modèlica per part dels seus responsables. Cal constatar que bona part dels temporers que s’adrecen a aquesta oficina han acabat dormint fora el pavelló, com ja vam advertir.

Des del grup municipal ERC-Avancem fa anys que reclamem un alberg de gestió pública per a aquests temporers, però és palès que l’equip de govern socialista no l’ha volgut mai. Ni tan sols quan, durant una dècada, la Generalitat aportava fins a un 80% del seu cost.

Escudant-se en el no volgut efecte crida, no tenim alberg per a temporers, dificultant així el tractament acurat i rigorós de cada especificitat, i facilitant així l’actuació de les pràctiques poc ètiques i transparents. No tenim eines per poder treballar en xarxa amb la resta d’albergs de la comarca ni altres serveis que, si tinguéssim un alberg per a temporers, podríem tenir en un mateix espai.

Aquests treballadors, amb efecte crida o sense, veuen vulnerats els seus drets més fonamentals i es troben vivint en condicions infrahumanes. Negar l’evidència i anar fent la viu-viu i qui dia passa any empeny no és el nostre model d’una ciutat que es diu educadora, solidària i que té aprovada una Carta de Ciutadania.

La ciutat de Lleida és on es gestionen les borses de treball dels sindicats agraris i del Servei d’Ocupació de Catalunya, on hi ha les oficines de treball temporal i les gestories on han de fer cap per obtenir els contractes laborals. En resum, fa de capital. També és evident que és un tema de país i s’ha d’abordar amb el compromís de totes les administracions, però en el nostre model de ciutat capital hi ha una premissa ineludible: si gaudim dels efectes positius de ser-ho, assumim també els deures de la capitalitat. Volem una ciutat endreçada i sobretot curosa amb el tracte a les persones i sobretot respectuosa amb els seu drets, els drets de tota la ciutadania, visqui tot l’any aquí o hi sigui de pas. Volem una ciutat preparada per assumir els reptes que comporten un model de ciutat inclusiva, justa i solidària.

Cal començar a treballar ja des d’aquesta tardor per canviar aquesta situació indigna, encara que, malauradament, molt em temo que la campanya vinent tornarem a reclamar els drets d’aquells que no poden fer-ho amb veu pròpia.