x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • JOAN SANTACANA VÉLEZ

Mare, vull ser algú!

Actualitzada 07/10/2018 a les 09:33
Mare, vull ser algú!

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Mare, vull ser algú!

SEGRE

Catalunya, anys 50: En Pere, tercer de set germans, viu amb la seva família en un poble de pagès.

En Pere ha tingut una infància feliç, jugant amb nenes i nens pels carrers i camps del seu poble fins que es ponia el sol.

Ha anat a l’escola, fins als 14 anys, a “aprendre de lletra”. És un nen espavilat. Un cop acabada l’escolarització, s’ha dedicat, com els seus germans més grans, a ajudar la família: treballant al camp, cuidant els animals del corral i fent totes les tasques que se li encomanaven. Sovint, com quan jugava, fins que es ponia el sol.

Als estius ve al poble en Miquel, un noi de la mateixa edat que en Pere. Els pares d’en Miquel, fills del poble, van marxar després de casar-se a viure i treballar a Barcelona.

Durant les vacances, en Miquel explica a en Pere coses de la gran ciutat. En Pere l’escolta enlluernat.

En Pere, espavilat com és, veu que la seva vida al poble té un futur gaire previsible; no es conforma amb aquest destí. En Pere voldria tenir oportunitats noves com les que s’imagina que té en Miquel.

En Pere parla amb la seva mare: “Mare, vull anar a Barcelona; mare, vull ser algú!” La mare s’adona que en Pere té pretensions i sap que és espavilat. Fa temps que intueix que no es conformarà amb la vida que l’espera si es queda al poble. Amb el cor trencat, mira fixament els ulls del seu fill i li respon: “Pere, el teu pare i jo farem el que calgui per tu.”

En Pere, amb una petita maleta on porta una camisa i uns pantalons de recanvi, un parell de mudes, una jaqueta per a l’hivern i unes sabates de mudar, puja al tren que el durà a Barcelona. Des de la finestra s’acomiada de la seva família amb sentiments contradictoris d’enyor i esperança. La mare vol ser forta i contenir el plor, però una petita llàgrima li mulla la galta.

En Pere deixa el poble buscant el món que en Miquel li descriu, buscant una vida diferent d’aquella que havien tingut els seus pares i de la qual, segurament, tindran els seus germans, buscant ser algú.

Catalunya, avui:

Segurament tots coneixem o hem tingut notícia d’algun Pere. La seva història no ens és gens llunyana. Durant dècades, els catalans i les catalanes de zones empobrides desitjaren per les seves filles i fills un futur millor, un futur que difícilment tindrien al seu poble.

Avui potser ja no resten gaires Peres al nostre país. Però això no significa que no n’hi hagi en altres indrets. N’hi ha, però no es diuen Pere, es diuen, potser, Youssef.

En Youssef, tercer de set germans, viu amb la seva família en un poble del Magreb.

En Youssef ha tingut una infància feliç, jugant...

Sí, és la mateixa història d’en Pere. Canvia l’origen i el temps, però tota la resta és igual: desitjos d’una vida diferent, famílies que cerquen el millor pels fills, cors trencats, maletes amb dues mudes. Infants i adolescents que volen ser algú!

L’Europa d’avui és on ells confien trobar el futur millor que possiblement no tindran a casa seva. Saben que hi haurà dificultats: d’idioma, de cultura, d’incomprensió... Però confien a sortir-se’n. Volen trobar la seva oportunitat.

La societat catalana i les seves administracions no podem mirar cap a un altre cantó. Per això hem construït un sistema ambiciós de protecció de la infància i de l’adolescència, un sistema que lluita per evitar situacions de desemparament de les persones menors sense referents familiars propers.

Els nostres pobles i les nostres ciutats poden oferir als Peres i als Youssefs aquelles oportunitats que busquen. Tenim el deure solidari de fer-ho. No és una qüestió de caritat, és la materialització dels seus drets humans.

Hi ha algú que no vulgui eixugar la llàgrima de la galta de la mare d’en Youssef?

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre