Eradicar la pobresa

El 1992, l’ONU va establir el 17 d’octubre com a Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa amb l’objectiu de conscienciar sobre l’eliminació de la pobresa i la indigència al món, particularment en els països considerats radicalment pobres –aquells en què els seus ciutadans han de viure amb menys de 2 dòlars diaris– i en els països en vies de desenvolupament. Actualment, les macroxifres indiquen que la pobresa extrema afecta encara 700 milions de persones al món, tot i que, des del 1980, 1.300 milions de persones han aconseguit sortir-ne. Si deixem la perspectiva mundial i fixem la mirada en el nostre país, les dades sobre la pobresa a Catalunya mostren percentatges lleugerament inferiors als de la mitjana europea en els tres factors que conformen l’indicador AROPE sobre risc de pobresa i/o exclusió –referit a famílies que viuen per sota del 60% de la renda mitjana, a persones amb privació material severa i a famílies amb intensitat de treball molt baixa–.

Seguint aquest indicador, el 23,8% de la població catalana es troba en situació de risc de pobresa i d’exclusió social el 2017. Ara bé, aquestes dades també revelen que les dones, els infants menors de 16 anys i els estrangers presenten taxes molt superiors a la mitjana europea en risc de pobresa i exclusió. En conseqüència, i s’ha de cridar l’atenció sobre aquesta realitat, a Catalunya la pobresa presenta un component afegit de desigualtat elevada en alguns col·lectius: tindria majoritàriament cara de dona, en molts casos treballadora però afectada per la subocupació, la bretxa salarial o la precarietat laboral; també tindria cara de menor de 16 anys i de persona immigrada.

En els països occidentals, les polítiques econòmiques i socials per a la disminució de la pobresa i la desigualtat es troben, en gran mesura, en mans de les Administracions públiques, que poden implementar accions amb capacitat redistributiva com la renda bàsica o la renda garantida de ciutadania; que poden possibilitar l’accés a serveis públics com l’educació i la sanitat, en els quals caldria incrementar la despesa pública, per exemple per evitar l’absentisme i el fracàs escolar, o que poden facilitar l’accés a l’habitatge. Des de l’Administració es poden impulsar altres accions com l’augment del salari mínim, que ha demostrat millores en les persones que treballen i no suposa un càrrec directe a la hisenda pública, de la mateixa manera que l’increment dels rendiments del treball incidiria en la millora de la situació de les persones en risc de pobresa i exclusió, una de les raons per la qual, caldria revertir la precarietat i la temporalitat laboral o els salaris baixos que caracteritzen el mercat de treball actual.

La pobresa i la desigualtat han anat disminuint progressivament en el decurs de les darreres quatre dècades, no obstant queden molts milions de persones en situació de pobresa extrema a nivell mundial i, al voltant del 20% de la població catalana, en risc. Per això, l’objectiu prioritari a casa nostra i a nivell mundial ha de ser treure de la pobresa i de la privació material extrema les persones que la pateixen. Paral·lelament, cal plantejar reformes estructurals en les prestacions socials, el mercat de treball, l’habitatge o la qualificació professional. En aquest sentit, i davant de la dificultat d’augmentar les dotacions pressupostàries de les polítiques socials, cal intensificar, per exemple, accions transversals com incrementar les aptituds professionals de les persones amb baixa formació: treballadors més formats poden rebre salaris superiors i, així, apujar les cotitzacions, fet que reverteix en tota la piràmide formativa i salarial.