Diari d'una doctora de Primària (i III)

Entro a urgències. M’emporto el meu sandvitx per si aconsegueixo menjar-me’l. Li donaré el relleu al meu company i aniré al bany. Buf! El passadís és ple. Acumula una hora de retard! Si arribem a enviar-hi els que hem atès sense cita, com estaria? “Vaig al bany, vés tancant-te l’ordinador que vinc jo.”

15.15. Escric a la història dels pacients domiciliaris i començo. Ja menjaré a la tarda. La gent del passadís està nerviosa. Fa una hora que esperen. A la pantalla de l’ordinador, al costat de cada pacient programat, ens posen el motiu de la consulta per poder prioritzar: –informe de baixa/–refredat d’una setmana/–dolor lumbar/–diu que s’ofega.

Triatge fàcil. Passem en primer lloc el pacient que s’ofega. El que ve a buscar l’informe de baixa s’aixeca com si tingués un ressort i em comença a cridar: “Tots em passen al davant i jo vinc d’urgències!” Intento explicar-li com prioritzem i que ell no és una urgència, que quan pugui l’hi faig. “Això cada vegada està pitjor! Us paguem per no fer res!”

No discuteixo. No fer res! No sé si riure o plorar. Atenc la dispnea i mentre tenim el pacient amb una nebulització a la consulta del costat passo el de la baixa. Just quan el tinc dins s’espatlla el programa informàtic. Fallada generalitzada. Mentre es recupera la connexió m’explica com es troba. Està de baixa per ansietat a la seua feina. Treballa de cara al públic. Se sent poc valorat pels seus caps i els clients el tracten sense respecte. Té ironia, l’assumpte.

Fantàstic. He recuperat temps i el que arribi a les 17 hores d’urgències només es trobarà 15 minuts de retard. Les 17 hores! Me’n vaig corrent a buscar els meus fills al col·legi. Ja menjaré després.

Mentre vaig al cotxe penso si totes les meues actuacions mèdiques han estat correctes. Algunes les he pres molt de pressa i em fa pànic haver-me equivocat. Repasso mentalment els pacients que més m’han preocupat. Vaja, no he cursat l’ecografia de la senyora N i no recordo si he valorat l’electrocardiograma del senyor P. No passa res. Quan arribi a casa m’ho apunto en un paper i demà vinc 10 minuts abans i ho faig.

El que he explicat no és cap dramatització ni exageració. Això és el que patim la majoria del personal sanitari dia rere de dia, setmana rere de setmana, mes rere de mes i any rere any. Intentem gestionar els nostres recursos tan bé com podem, i malgrat portar aquest ritme diari, la pressió de la nostra empresa i la pressió dels usuaris són cada vegada més grans. La vaga convocada recentment la secundo per principis, però sense cap esperança.

Tant la nostra empresa com els pacients són conscients de la nostra situació des de fa temps i tot continua igual: d’una banda se’ns demana més esforços, seguiment de més protocols interns i un control més gran de la despesa.

D’altra banda, augmenten els pacients amb alt nivell d’exigència (on es trobaven tots aquests pacients quan nosaltres ens manifestàvem en defensa de la sanitat pública i només érem quatre gats?)

En resum, la defensa de la sanitat pública és la defensa de la utilització adequada dels recursos. La vaga s’orienta cap a millorar les nostres condicions laborals, però no s’ha d’oblidar que el principal afectat d’aquesta situació no és el personal sanitari, sinó el pacient.

La nostra situació laboral fa que la seua atenció no sigui la desitjable i que la probabilitat d’errors sigui més gran. Som treballadors normals i corrents, amb vocació, sí, pero també som humans.

La societat sencera és la que s’hauria d’implicar en aquesta lluita i no només el personal sanitari. Què passaria si només visitéssim els pacients programats? Val la pena el nostre esforç en solitari? El que està en joc no concerneix només els metges.

Reflexionem-hi.