Redistribuir l'espai viari de Lleida, el nus gordià de la mobilitat!

L’espai on ens movem pels nostres carrers i places és finit, és a dir, està limitat per les nostres cases i edificis. Aquest espai l’anomenem espai públic, és a dir, de i per a tothom. Davant d’aquesta realitat física, hem de decidir de quina manera ens repartim i usem aquest espai. L’aparició dels carruatges i, ara els cotxes, va implementar la famosa frase “Dret de pes, envers el dret de pas”. De mica a mica, aquest model de transport va conquerir el 80% de l’espai públic dels nostres pobles i ciutats.

La societat evoluciona i ens han reaparegut altres models de transport que van ser desnonats a causa del progrés i l’emmirallament dels cotxes, és a dir, les bicis (invent parisenc del 1790, moment en què el comte de Sivrac inventa el celerífer o cavall de rodes). Els cotxes, com a autèntics tòtems de l’estat del benestar i de la prestància, no sabem usar-los moltes vegades de forma sostenible, de la mateixa manera, tampoc els poders públics, a data d’avui, a Lleida, ens estant oferint alternatives amb el transport públic del tot combinables i competitives.

El constant avenç tecnològic ha permès la incorporació de l’energia elèctrica als aparells de mobilitat, ara anomenats VMP (Vehicles de Mobilitat Personal), que juntament amb les bicis configurarien un mitjà de transport nou que demana el seu espai. Aquest espai finit que, a data d’avui, tenim repartit injustament en un 80% per als cotxes i un altre 20% per als vianants. El dilema és quin dels dos cedirà espai públic als VMP.

Amb l’ànim de dur una mica de llum, podem cercar què fan els veïns europeus, respondre a la pregunta de com volem els nostres carrers i, en una tercera visió, com volem la sostenibilitat del planeta i la qualitat de l’aire urbà. Si responem a aquests interrogants, crec que anirem definint de forma encertada com volem repartir l’espai públic per als diferents modes de transport urbà.

Entrant en el cor de la reflexió podem afirmar i afirmem que tots som vianants. Aquest dogma ja ens hauria de posar en sobre avís en el fet que disposar només d’un 20% de l’espai públic no és gens encertat. Els VMP i les bicis, per a distàncies de 5 o menys quilòmetres urbans, són els models de transport més eficients, altre dogma; i per finalment, el cotxe és el mode més contaminant des de tots els punts de vista (construcció, soroll i consum) i el més perillós en seguretat viària, últim dogma. Els entesos en la mobilitat de qualitat, sostenible i segura s’han fet seus aquests dogmes i han sentenciat en el principi de la jerarquia de la mobilitat, que pretén prioritzar, primer els vianants, segon el transport públic, tercer la bici i els VMP i per últim el cotxe.

Si anem concloent, convindríem que: 1) Cal ampliar aquest 20% de les voreres; 2) Cal incorporar un espai per als VMP i les bicis; 3) Aquests nous espais han de sorgir de reduir el 80% que tenen ara els cotxes, ja que aquests últims ni són els més òptims en distàncies de menys de 5 km urbans ni els més sostenibles, ni els més segurs. Afegint que cal oferir a hom la millora del transport públic (tren, bus i taxi) com a model més democràtic, eficient i sostenible en relació als km/persona/preu transportada.

En definitiva, Lleida té pendent aquest debat i decidir com modula el seu espai públic.