Saber acompanyar

Acompanyar no és escalfar-se l’un a l’altre quan fa fred. No és viure en ramat. És ajudar a emancipar. És fer camí mentrestant arriba el punt de dir adéu, almenys com a acompanyant. Dic tot això inspirat en el mestratge de la figura de Sòcrates. Molt més endavant, les propostes terapèutiques de la psicoanàlisi vindran a reblar-ho. Sòcrates té molt clar que el seu mestratge ha de servir per alliberar l’altre, de forma irònica, dels prejudicis que li impedeixen ser autènticament. Llavors, alliberats dels prejudicis que impedeixen ser, podrà néixer la veritat que portem dins cadascú. El bon terapeuta no ha de donar resposta a allò que fer, sinó acompanyar fins que hom estigui disposat a poder donar la resposta.

La societat s’encarrega d’omplir-nos de falses il·lusions que a ella li interessen. Quan diem societat, ho fem de forma genèrica, però es refereix de forma concreta a qualsevol institució. A la societat li convenen certes coses. No són coses neutres. Les naturalitza d’acord amb el principi que la cultura és la segona naturalesa, quan no la primera directament. Per exemple, el consum i el seu vessant degenerat; el consumisme. Prenem com a natural tenir i consumir, sovint moltes coses que, com a mínim, podem tenir el dubte de si ens calen. Un altre exemple, és el que naturalitza l’obediència a l’autoritat constituïda per una societat. A la pregunta fonamental de per què hom s’ha de sotmetre a un altre, les societats responen de tal manera que el fonament que es dóna el consideren com a veritat absoluta, i no ho és. I tantes altres afirmacions que prenem com a evidents –sense dubtes– quan el dubte hauria de ser consubstancial. La ironia socràtica serveix per inocular el dubte davant d’aquestes evidències. No serveix per desordenar, sinó per desmuntar allò que s’ha convertit en inqüestionable o ho hem naturalitzat. Tal vegada, després ho reconstruirem i ho acceptarem com a fonament de determinades decisions, però ho farem de manera enraonada i personal. Llavors serà decisió nostra. És com quan els pares i les mares imposem quelcom pel bé dels nostres fills i només quan ells ho assumeixen com a propi tindrà un valor. Mentre sigui una imposició, no és vàlida. Aquest és el quid de la qüestió.

Acompanyar és ajudar que l’altre prengui la decisió. Hi ha una escena interessant de la imprescindible pel·lícula Cinema Paradiso, en què Alfredo li diu a Toto que se’n vagi i no torni, amb un profund dolor intern. Quan s’han creat vincles emocionals tan forts amb algú, el més fàcil i espontani és dir-li que es quedi i que no marxi mai del costat, i així fer-se companyia. No, així no es deixa créixer, no s’acompanya. Així s’anul·la l’altre. Acompanyar és deixar a les portes perquè l’altre voli. A vegades als pares ens costa fer-ho. Quan es torna, si es torna, ja no és en la relació de mestre-alumne o pare-fill, sinó com a amics, és a dir, entre iguals. Ara bé, mentre existeix la inevitable relació mestre-alumne o pare-fill, llavors no hi pot haver amistat, sinó relació irònica. Relació insubstituïble perquè un mateix no es pot alliberar dels prejudicis. Pensar que es pot viure en societats que no imposen prejudicis és d’absoluta ingenuïtat o ximpleria, les quals abunden avui. La relació irònica del bon mestre, pare, mare o terapeuta és inevitable. Necessitem aquests acompanyants, i si la vida ens en regala alguns, els guardem dins dels nostres cors com a tresors per més que hagi arribat el dia dolorós en el qual ens hàgim dit adéu i així ens hàgim pogut retrobar com a amics.

S’ha comparat la figura de Sòcrates amb la Jesús. No van deixar textos. El seu mestratge busca la llibertat del qui el rep. Acompanyen, ens acompanyen, no ens sotmeten. El bon mestratge té com a mestres autoritats com ells. Són regals de la vida.