L'imperialisme monetari i judicial dels EUA

Els EUA, a més de la seua supremacia militar, sempre han comptat amb altres mitjans de pressió per defensar els seus interessos polítics i comercials. Destaca l’ús i abús del predomini del dòlar en el sistema financer mundial, que pot servir-li per imposar sancions a altres Estats. Un estatus privilegiat contestat per la Xina i Rússia i altres economies emergents, que busquen vies alternatives per substituir l’ús de la divisa nord-americana en les seues transaccions financeres i comercials internacionals. També Europa pateix els efectes de l’“America first” de Trump, que provoca unes tensions comercials que debiliten les relacions transatlàntiques.

L’unilateralisme dels EUA pot portar a un gradual procés de desdolarització del comerç mundial. Un objectiu difícil, que només es podria concretar a molt llarg termini. El dòlar continua sent la divisa regnant en el sistema monetari internacional des que es van acabar els Acords de Bretton Woods l’any 1944. Llavors, les principals economies, la majoria occidentals, es van atansar al dòlar, la sola divisa convertible en or fins que, el 1971, altres divises van començar a flotar lliurement. Setanta-cinc anys després, els Estats Units continuen sent la primera superpotència mundial. I encara que la Xina aconsegueixi algun dia convertir-se en la primera, la divisa americana continuarà predominant durant llarg temps. El PIB dels Estats Units va superar el del Regne Unit el 1870 però el dòlar no va aconseguir destronar la lliura esterlina fins després de la Segona Guerra Mundial.

El dòlar compleix les funcions de ser la principal moneda convertible, que serveix per valorar les altres divises, canalitza la majoria de les transaccions comercials i inversions internacionals i domina els mercats financers. Avui, el bitllet verd representa el 62,3% de les reserves dels Bancs Centrals del món davant de l’euro (20,2%), el ien (4,9%) i el iuan (2%).

Cap divisa no pot encara fer ombra al dòlar. La Xina va apostar per una gradual internacionalització del iuan en les transaccions internacionals dels seus conglomerats empresarials. I va prendre mesures per afavorir que els contractes energètics amb els països productors siguin alliberats en iuans. Però el iuan encara no és convertible, els mercats financers xinesos no són plenament accessibles i les inversions estrangeres continuen controlades pel Règim. El mateix podem dir sobre el ruble rus. Moscou, sotmès a les sancions de Washington des que es va annexionar Crimea el març de 2014, intenta reduir els seus lligams amb el dòlar.

A més, el dòlar domina les cotitzacions i el comerç mundial de les matèries primeres. És la divisa utilitzada per la UE per pagar el 90% de les seues importacions de petroli i gas. Per corregir aquesta anomalia, la Comissió Europea va recomanar el 5 de desembre de 2018 als estats membres promoure l’ús de l’euro en les compres energètiques. Jean-Claude Juncker també va criticar que les companyies aèries europees utilitzessin el dòlar, en comptes de l’euro, fins i tot quan adquireixen avions europeus. I van sumant les veus que suggereixen que Europa s’hauria de dotar del seu propi sistema internacional de pagaments, independent del dels EUA.

Els EUA també aprofiten el poder exorbitant del dòlar per imposar un imperialisme jurídic i judicial a les empreses estrangeres que operen a determinats països. Una estratègia a la qual es dóna suport, entre altres bases legals, a la Foreign Corrupt Practices Act de 1977 i a la USA Patriot Act post 11-September. És part d’un arsenal jurídic que, segons com i quan s’aplica, pot convertir-se en un instrument de dissuasió i repressió a tercers per defensar els interessos polítics i econòmics específics dels Estats Units. Alguns ho defineixen com “una política jurídica exterior”, que imposa l’abast extraterritorial de les lleis dels EUA. En l’última dècada, l’administració nord-americana va actuar durament i desproporcionada contra diverses multinacionals europees que comerciaven amb països sancionats pels EUA. Però els conflictes es van disparar després d’arribar Trump a la Casa Blanca. Fins al punt que The Economist del 19 de gener afirmava que els EUA semblava que volien actuar com a policia, jutge i jurat dels negocis al món. I la conflictivitat es va aguditzar a partir del 8 de maig de 2018, quan Trump va denunciar unilateralment l’Acord nuclear firmat amb l’Iran el juliol de 2015. I després va imposar un embargament a l’Iran que implicava tots els actors, nord-americans o, no perjudicant els interessos de la Unió Europea, Japó, Corea del sud i altres països. I el passat 4 de novembre, va entrar en vigor una segona tanda de sancions que reforçava l’embargament. El resultat: molts Bancs i empreses multinacionals europees van suspendre les seues relacions financeres, industrials i comercials amb Teheran.

La UE va posar en marxa, el passat 31 de gener, un mecanisme específic per poder eludir les sancions dels EUA. Els pagaments prescindiran del dòlar utilitzant un Instrument de suport dels intercanvis comercials (INSTEX), creat a instàncies del Regne Unit, França i Alemanya. L’INSTEX compta amb el suport formal dels restants membres de la UE però la seua efectivitat és dubtosa. Les grans empreses multinacionals recelen comerciar o invertir a l’Iran perquè temen ser excloses del mercat dels EUA considerat prioritari.