Escalarre com a símptoma

Fa vint anys, les Valls d’Àneu van acollir un macrofestival musical, el denominat Doctor Music Festival. L’esdeveniment va tenir una extraordinària repercussió de públic i de ressò mediàtic. Vint anys després, la promotora musical ha volgut commemorar l’efemèride amb un nou esdeveniment en aquest racó del Pirineu, una vall en la qual la despoblació s’ha apoderat dels seus petits pobles, que sobreviuen amb gran dificultat i que són candidats, juntament amb uns altres 4.000 municipis espanyols, a extingir-se.

Allò que fa vint anys va ser possible, avui, un embolic de normatives ambientals, urbanístiques i d’altres diversos ascendents ho fan impossible. I com deia Daniel Innerarity, al seu llibre Comprender la Democracia, en la mesura que aquesta es fa més complexa, els ciutadans tendeixen a desconnectar-se’n i, afegiria jo, a confrontar-s’hi. I si bé la seua conclusió, la d’Innerarity, passa per la formació, també hauríem d’abordar com reduïm aquest excés de culte a la norma, convertit en panacea de la política, oblidant que la gestió del conflicte és precisament la garantia d’èxit de la petita política, la que de veritat importa als ciutadans. Així les coses, avui, el conflicte d’Escalarre se suma, al Pallars, a la impossibilitat de la instal·lació d’un telecadira, o a impediments interminables per realitzar proves internacionals d’esports d’aigües braves. Podríem seguir el capítol de les prohibicions amb la situació de les ramaderies extensives i les seues limitacions per la fauna salvatge, i els no menys importants condicionants per al desenvolupament de les activitats econòmiques, a partir de la lleis d’impacte ambiental. El resultat d’aquest procés, que ha durat algunes dècades, ha estat “o ho acceptes o te’n vas”, que és el que ha portat aquesta zona a una densitat de 5 habitants per quilòmetre quadrat. És a dir, una densitat menor que la de Lapònia, que té 8 habitants per quilòmetre quadrat, encara que aquest símil estigui associat a la literatura de Paco Cerdà a Los últimos. Voces de Laponia del sur. Evidentment, no tot el problema de la despoblació i de la residualitat de la muntanya està vinculat als marcs normatius, però aquests marcs sense adaptació territorial són la punta d’un territori agonitzant. Imaginem un banc on únicament es puguin treure diners. El resultat és la fallida. Passa el mateix en aquests territoris: l’única política ha estat la restricció sota una falsa perspectiva ecològica, que valora el territori amb una visió urbana, falsejant i negant els coneixements de valls habitades des de fa més de mil anys i on sabem, per exemple, que el mes de juliol no hi ha avingudes d’aigua, per la qual cosa qüestionar l’acampada a prop del riu en aquest moment de l’any és un excés o una nova imposició de la dictadura normativista que regeix les nostres vides. Però seguim amb l’exemple del banc en el qual només es poden treure diners i en el qual les imposicions, crèdits i altres operacions bancàries estan prohibides o impossibilitades per tràmits burocràtics interminables. El banc fa fallida. Doncs avui assistim a una fallida territorial, no només de les Valls d’Àneu, sinó del 54 per cent del territori de l’Estat espanyol, que està per sota dels 12 habitants per quilòmetre quadrat i que el diumenge 31 es manifesta a Madrid per fer sentir el seu embafament i el dret a viure en la ruralitat dels seus pobles i les seues muntanyes.

Les muntanyes han de ser reservoris de biodiversitat, de producció d’energies verdes, de boscos gestionats per complir la seua funció de pulmons planetaris, de producció d’aliments de qualitat, de llocs on combatre l’estrès de les ciutats.

Però les muntanyes no són museus, ni santuaris, ni parcs temàtics. Les muntanyes són i han estat llocs habitats, on els equilibris han garantit la pervivència de moltes espècies gràcies a la interacció dels pobladors amb el seu entorn. Avui, aquests equilibris s’han trencat des de les ciutats, sense entendre que ara, més que mai, la sostenibilitat de les megalòpolis dependrà d’un món rural viu, encara que molt em temo que fa massa anys de paternalisme pseudoecològic, que mirem cap a nosaltres com si fóssim una maqueta o una foto de satèl·lit. La nostra última oportunitat és la revolta, l’empoderament, donar un cop de puny sobre la taula de Madrid, de Barcelona o de Brussel·les..., explicar que les seues cotilles territorials fetes a base de normes ineficaces i absurdes condemnen, juntament amb el món rural, el futur del planeta. Perquè sense els homes i les dones que gestionen tots aquests vastos espais, les ciutats hauran d’afrontar un repte el qual ni poden ni estan preparades per gestionar.

És urgent una política per a la muntanya i una política per a la ruralitat, una política que vagi acompanyada del sentit comú i de la innovació per saber aprofitar de la millor manera el coneixement de tants segles d’experiència en la gestió dels territoris juntament amb el millor dels processos tecnològics que caracteritzen el nostre segle. I molt em temo que el nostre futur passa per emancipar-nos d’aquesta dictadura de l’absurd i recuperar el sentit comú perquè les nostres muntanyes conservin els seus pobles i els nostres pobles, els seus nens i amb ells el nostre futur.