Límits al talent?

Estudis de científics d’universitats de tot el món sobre la importància dels estereotips o classificacions dels grups als quals pertanyem o del nostre propi talent tenen una incidència directa sobre els nostres resultats.

Els científics socials han descobert que el baix rendiment no significa que no tinguem aptituds. Abans bé podria deure’s a la nostra consciència dels estereotips que els altres tenen sobre nosaltres o sobre el grup social al qual pertanyem.

L’altre dia, una de les meves alumnes m’explicava les seves dificultats per vendre els seus serveis. Convençuda que aquest no és el seu talent. Que vendre no és el seu fort, ja que no li sorgeixen les paraules adequades, s’altera i fins i tot pot arribar a bloquejar-se.

En un altre àmbit, potser també han sentit dir a algú que no té sentit de l’orientació, que això no és el seu punt fort. O potser que no és bo en matemàtiques, o en idiomes, o qualsevol altra cosa.

S’identifiquen en algun cas? Probablement sí. Existeix molta literatura sobre aquesta qüestió, tant la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, com nombroses metodologies per a la detecció i desenvolupament del talent, que podem comentar, però el que més crida l’atenció és un estudi científic que es va basar en l’efecte Pigmalió, per fer referència a la idea que les expectatives que tenim sobre persones, coses, situacions i fins i tot sobre nosaltres mateixos poden arribar a ser realitats.

Es va portar a terme als anys seixanta conduït per dos psicòlegs, Robert Rosenthal i Leonore Jacobson.

Se li va dir a un grup de professors que s’havia seleccionat uns quants alumnes extraordinaris, que havien obtinguts les millors puntuacions i que desitjaven que ells poguessin aportar-los el màxim coneixement, per d’aquesta manera desenvolupar tot el potencial.

Els van advertir que els alumnes no eren conscients del seu potencial i que potser a l’inici fossin reticents, o fins i tot que tinguessin dificultats per seguir el ritme de la classe, que havien de tenir paciència amb ells.

Els professors, entusiasmats pel repte i el plaer de formar alumnes brillants, van posar tot el seu esforç a assolir resultats...

I sí, efectivament, van observar dificultats en el grup d’alumnes per seguir el ritme, però van perseverar, van buscar alternatives en les metodologies i finalment, van aconseguir excel·lents resultats.

En realitat, els alumnes no comptaven amb altes capacitats. Almenys a l’inici.

Una vegada conclòs el curs, vuit mesos després es va comprovar que, efectivament, els alumnes escollits havien obtingut un rendiment significativament superior al dels seus altres companys.

L’expectativa dels professors que aquests alumnes eren brillants va modificar de manera subtil però efectiva la manera en què es van comportar amb els esmentats alumnes, als quals van estimular el rendiment acadèmic.

Aleshores, potser creiem que no podem parlar en públic perquè en alguna ocasió de la infantesa no ens va sortir bé i tant nosaltres mateixos, com l’entorn, ens van fer pensar que no podíem fer-ho millor. I el que és pitjor: hem crescut amb aquesta idea, que és per si mateixa una limitació al nostre talent. De la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner sabem que el nivell màxim de desenvolupament d’alguna capacitat és a l’ADN. És a dir, que l’herència genètica determina, en part, els nivells màxims de cada intel·ligència. Però, malgrat tot, hi ha casos extraordinaris, de nens amb superdotació amb un origen genètic molt normal.

Així que prenguin nota, ja que el que pensem que som determina el nostre talent, el seu desenvolupament i, per tant, el que podem arribar a ser.