Reflexions postelectorals

Fa quaranta anys vaig viure les primeres eleccions municipals de l’era democràtica amb recança per no poder votar –tenia 16 anys!– i amb alegria pel triomf de l’esquerra i per la majoria de progrés que s’anunciava. En les següents eleccions ja vaig poder votar i vaig recolzar la candidatura socialista, el PSUC estava llavors en plena descomposició i ERC estava liderada per polítics liberals. Quan el 1987 es va formar el tripartit de dretes em vaig sumar al grup d’oposició Pal·las, però no em va agradar com es va gestionar la moció de censura ni la posterior cooptació d’aquest moviment ciutadà per part del PSC; durant els 90 vaig recolzar les candidatures d’ICV; als 2000, mentre vivia al Penedès, vaig votar les CUP; quan vaig tornar a viure a Lleida, el 2011, em vaig involucrar en el 15-M i en moviments renovadors com el Procés Constituent; i el 2014 vaig acceptar formar part com a independent i suplent de la candidatura europea dels Verds-ICV-EUiA, i vaig experimentar la irrupció de Podem com un signe d’esperança.

Amb aquest bagatge, en les eleccions municipals del 2015 vaig intuir que era el moment d’una confluència de progrés que pogués desbancar del govern municipal el PSC, que malgrat haver liderat la transformació de Lleida durant els mandats de Siurana i dels tripartits, feia massa temps que era al poder i d’ençà que governava en solitari havia agafat uns tics autoritaris i sectaris preocupants. També vaig pronosticar, en diferents investigacions sobre la Generació Indignada, que s’obria pas una altra manera de fer política. Passant de la teoria a la praxi, vaig apostar –sempre des de la independència– per una coalició que agrupés totes les esquerres, i vaig creure que això era el que volia el Comú, del qual vaig ser membre. A poc a poc vaig veure amb decepció com s’allunyava d’aquesta possibilitat, però no vaig perdre l’esperança que al final es pogués fes una candidatura unitària amb Comú, ICV i MES. Malauradament, els dirigents no van voler confluir (alguns no em van perdonar el meu intent desesperat perquè pactessin, tot convidant-los a un cafè de darrera hora a casa meva, on van rebutjar l’oferta).

Malgrat aquesta decepció, no em vaig saber negar a formar part de la candidatura de l’Entesa formada per ICV i MES, ja que Eduard Baches, antic alumne, m’havia convençut per dirigir el programa i tancar la llista. Però vaig prevenir tothom qui em volgués escoltar que la divisió només beneficiava Ros. La nit electoral em va donar la raó: l’Entesa no va entrar a la Paeria per pocs vots; els altres 3 grups d’esquerres van cantar victòria pels 7 regidors aconseguits (3 per ERC, 2 per la Crida i Comú, que es va aprofitar de l’empenta de Colau), obviant el fet que, si aquests grups i l’Entesa haguessin anat junts, haurien guanyat de carrer (32,41% davant del 24,67% del PSC, que s’haurien traduït en 10 regidors davant 7 del PSC). Ja sabem què va passar després: govern del PSC amb recolzament de Cs, 4 anys de paràlisi, crispació, llistes negres i molta demagògia per totes bandes. Last but not least, en les eleccions del 26-M passat vaig ser un de tants que va optar per fer un vot dual: mentre a les europees vaig votar En Comú Podem (recolzant Ernest Urtasun, a la candidatura del qual vaig anar de suplent fa sis anys) i Manu Pineda (el 6è i darrer electe, malagueny de naixement i segrianenc d’adopció); si hagués votat a Barcelona, on ara treballo, segurament hauria optat per Ada Colau, però a Lleida he votat i recolzat la candidatura encapçalada per l’amic Miquel Pueyo. Si he fet aquest recorregut per la meva història de vida política és per mostrar que tant el catalanisme com les esquerres són plurals, i que els itineraris de cada votant recorren sovint camins sinuosos, que no s’han de confondre amb transfuguisme ni fugides cap endavant, sinó que impliquen constants adaptacions als signes dels temps. Quan fa un any vaig saber que Pueyo seria el candidat d’ERC –molt abans que algunes persones dels Comuns pactessin amb ERC–, vaig escriure-li per felicitar-lo i donar-li el meu suport: era l’únic que veia en condicions d’arrabassar la Paeria al PSC. Em va respondre de seguida per fer un cafè i comunicar-me la seva idea d’una plataforma ciutadana amb gent independent que apostés per un canvi a la Paeria. Vaig deixar-li clar que la meva feina actual dirigint una important recerca europea m’impedia formar part de la llista, però que estava disposat a aportar idees i a mullar-me. Llavors pocs apostaven per ell. El recanvi de Ros per Larrosa semblava funcionar i el sobiranisme i l’esquerra estaven molt fragmentats. Però vaig intuir que la tendència era una altra i que els signes dels temps indicaven recanvi (sigui dit de passada: si algú es pregunta per què no he apostat pel Comú, els he de respondre que no he vist gairebé ningú de la candidatura de l’Entesa de fa quatre anys a la llista, amb una presència marginal d’ICV, EUiA i Podem, i en canvi n’he retrobat uns quants –la gent de MES i alguns altres– a la d’ERC).

Durant aquests mesos he pogut seguir la creació i desplegament de la candidatura Lleida Republicana, que em recordava l’hegemonia que Joventut Republicana va tenir en el primer terç de segle, la memòria oral de la qual vaig recollir a la meva tesi. Miquel Pueyo ha sabut rodejar-se de gent amb experiència, però també de saba nova, joves amb moltes ganes de fer política d’una altra manera, no partidista, incloent moltes dones i persones nascudes molt lluny d’aquí. L’elaboració del programa va ser una bona mostra de política participativa –jo vaig contribuir al programa sobre justícia social i, per a la meva sorpresa, van comprar gairebé totes les meves propostes, fins i tot les més arriscades–. Pueyo va saber actuar amb calma, creant un bon clima de treball, aportant nous llenguatges a la campanya electoral –com el vídeo viral de la plataforma de suport en què vaig participar, els cafès amb Pueyo o els mítings de butxaca–. Quan va començar la campanya, vaig pronosticar que podia guanyar –llavors, ni ell ni el seu equip ni les enquestes albiraven aquesta possibilitat–. La meva porra només va tenir dos errors: ERC va tenir 1 regidor menys dels 8 que havia pronosticat, tot i guanyar per 81 vots; JxC en va tenir 1 més; PSC, Cs i Comú van complir els meus pronòstics; PP i Crida es van intercanviar la representació (confiava que l’amiga Rosa Peñafiel Cantano entraria a la Paeria i que el PP quedaria fora per la fuga de vots a Vox).

Si analitzem els resultats amb detall, veiem interessants transvassaments de vots i particularitats respecte dels resultats en altres ciutats, que donen a la victòria de Pueyo característiques pròpies. La més important és que, a diferència de Barcelona, a Lleida, JxC, no només no baixa en vots, sinó que els augmenta (1,07%, sense comptar l’1,54% que han anat a Primàries). Això vol dir que l’espectacular augment de Pueyo en doblar els vots d’ERC (passant d’11,28% a 23,77%) ve d’altres mines. En primer lloc, capta vots del PSC: és cert que Larrosa es manté (baixa només 1,04%), però el PSC també recupera vots de Cs (que perd 2,11%). En segon lloc, capta la meitat dels vots de la Crida (que perd un 4,43%). En tercer lloc, capta vots de l’Entesa –la candidatura en què s’integraven ICV i MES–, els vots de la qual (4,83%) s’han repartit entre Comú (que augmenta 1,13%) i ERC (els 3,70% restants). I, en quart lloc, capta vots de nous electors joves que han vist a la candidatura de Pueyo aire fresc. Segons els meus càlculs, doncs, la candidatura Lleida Republicana és una mena de catch-all que capta vots del PSC (entorn al 2%), la Crida (4,3%), Entesa (3,7%) i nous votants (entorn al 2,5%), que en total sumarien el 12,5% d’augment d’ERC. Donat que no sembla captar vots de JxC, es tractaria de vots d’esquerra, la qual cosa caldria tenir en compte en l’orientació del futur govern municipal.

Si ens fixem en els guanys i pèrdues dels blocs polítics, les tres combinacions en què pot participar ERC guanyen posicions: 14,8% el bloc sobiranista (ERC+JxC+Comú); 10,7% el bloc independentista (ERC+JxC+CUP+Primàries); 4,4% el bloc d’esquerres (ERC+Comu+Crida+Entesa). Els altres blocs en perden: -5,8% el bloc unionista (PSC+Cs+PP); -3,7 el bloc de dretes (Cs+PP+ Vox); -3,1 el bloc dels Comuns (Comú+Entesa). Així doncs, tot sembla indicar que l’acord entre ERC, JxC i Comú és l’alternativa més viable: representa el 51,5% dels votants (el 57,1 si hi afegim Crida i Primàries), enfront al 39% del bloc unionista que ara governa la Paeria. Una majoria electoral i social sòlida. Al meu entendre, fora bo que el pacte no es limiti a l’independentisme i que incorpori el Comú, bo i articulant un govern sobiranista que alhora sigui capaç de superar la dinàmica de blocs (un acord a Barcelona entre Maragall i Colau facilitaria les coses, tot i ser conscient que allà la cosa és molt més difícil). D’alguna manera, aquest acord seria una reedició dels pactes de progrés dels ajuntaments democràtics de fa 40 anys –amb la diferència que el pal de paller ara no és el PSC sinó ERC–. Caldrà generositat, una manera de governar que eviti crear compartiments estancs o repartir quotes de poder, tot cercant consensos i sinergies. La principal dificultat amb què es trobarà el nou ajuntament –l’enorme dèficit que ens deixen els mandats de Ros– es pot transformar en una oportunitat: quan hi ha pocs diners s’eviten les obres faraòniques i hom pot concentrar-se en canvis petits però perdurables, que facin una ciutat més habitable i una Paeria més oberta.

Al darrer míting de butxaca en què vaig participar, vaig dir que la candidatura de Pueyo connectava amb els valors de la Lleida de la II República, la ciutat d’ideals que volia bastir el poeta: després d’Humbert Torres, Lleida podia tornar a tenir un alcalde que aposti per la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Estic convençut que els propers vuit anys –ni més ni menys– poden ser profitosos per a la nostra ciutat dolça i secreta (ni de blancs ni de negres, però de tots els colors).

Postdata: La sorpresa més gran de la nit electoral la vaig tenir en obrir la bústia de casa de la meva mare: vaig trobar una carta signada a mà pel metge i regidor del PSC Xavier Rodamilans de la O, adreçada al meu germà (antic pacient seu), demanant-li el vot. El meu germà, votant d’ERC, va morir de càncer fa 5 anys.